Mesclant “La casa d’enlloc” de Roger Mas (part 1)

Per RSendra | Publicat: 7 febrer 2010

Víctima dels propis defectes (o, en certa manera, “efectes”) del so. Sabem que és fàcil, relativament fàcil, poder “transmetre” la informació necessària per restaurar un color fent servir dades objectives: emissor i receptor es posen d’acord amb el codi d’informació (per exemple, l’espai RGB), l’emissor informa de les dades (R:255, G:0, B:0) i, així, el receptor restitueix de manera eficient el color vermell. El mateix vermell, exactament el mateix, que el de l’emissor; i el mateix que aconseguiria qualsevol persona a qualsevol part del món (que, alhora, comparteixi la mateixa codificació).

En àudio existeix també un codi, casi únic, que et permet restituir de manera eficient qualsevol so “únic”: anomenes la freqüència i un nivell de pressió i llestos. Però, què passa quan el què s’ha d’informar no és d’un únic so, ni d’una única imatge, sinó d’una sensació sonora determinada? Com s’explica exactament què esperes d’una mescla?

La millor manera és mitjançant referents: tenim això i vull arribar a sonar com això que et poso ara per l’iTunes o l’Spotify. Aleshores, però, degut a la complexitat del propi so i de la mantalitat i coneixença de cadascú, és fàcil que en comptes de tenir un únic objectiu n’existeixin dos (el del receptor, que l’acava de crear, i el de l’emissor). No seran iguals, segurament; però és fàcil que ambdós es pensin que realment saben què volen… i l’han cagat.

Això és el què creia que passava a mitjans de setmana a MusicLan quan, mesclant ja els primers temes del nou disc d’en Roger, em trobo que els resultats ni de conya s’apropen al meu nivell d’espectatives, però m’era impossible saber si a en Roger si hi arribava o no. Això generava un cert malestar que es va convertir en una dèria quan descobria que no, que el què s’aconseguia no era el què es volia. Tot i que en Roger mig acceptava els resultats, servidor no (crec que el meu nivell d’exigència no és que sigui superior -o inferior- al d’en Roger, sino que simplement és diferent). En Jordi Solé, el tècnic que posa MusicLan (de fet, n’és l’amo) per fer les mescles, alhora imposava un toc que, tot i correcte (al tanto, que no és que es faci res malament, sino diferent), no s’ajustava gens al què jo esperava. I el què esperava és quelcom que ha fet que tot el procés anterior (enregistrament i edició) estigués enfocat cap a aquesta direcció.

Està passant el cap de setmana i crec que amb aquesta parada en Roger (i servidor) s’adona de les diferències. De fet, dels tres temes fins ara “acabats” només s’en salva 1, justament l’únic que com a referència s’ha fet servir el bouncing (és a dir, la mescla ràpida que vem fer durant edicions a mode d’exemple) i que confirma que, de fet, la història es repeteix.

Tot just farà dos o tres anys (mala memòria la meva) ens va passar el mateix, al mateix lloc, amb el mateix tècnic, quan mesclàvem “Les cançons tel·lúriques”. Vem començar malament, deixant que en Jordi impregnés -de manera voluntària- el seu estil a les cançons noves. Després d’una fase complicada entre emprenyats i decebuts, ens vem adonar que el què ens funcionava era, justament, dir-li a en Jordi que fes exactament el què hi havia als bouncings… Encara em pregunto perquè no he mesclat directament jo. Clar que, al final, serà així, ans de manera indirecta: anirem anul·lant de mica en mica el criteri de tercers per acabar imposant el nostre, que és l’original, que és el què volem.

Demà, que comença la segona i última setmana de mescles, veurem com ens anem sortint. Una setmana dura, que no ho ha de ser. Més criteri, menys llibertat i més resultats, que l’esforç s’ho val.

Publicada a General | Etiquetes , , | Deixar un comentari

Pep Sala @ Mollerussa

Per RSendra | Publicat: 31 gener 2010

Un altre cop la mateixa història. Un altre cop la mateixa dicotomia. Un altre cop la mateixa merda pels mateixos.

Dissabte últim de gener. Teatre l’Amistat de Mollerussa. Un bonic i bon teatre(t), amb una perfecte caixa escència i una bona platea. Molts pocs problemes acústics… si hi hagués bon equip.

Concert programat: Pep Sala en la seva actual gira (bateria, baix, teclats, elèctriques, dos cors…). Equip d’escenari: llogat a Fokum. Equip de PA i de llums: propis de la sala. Resultat: INDECENT.

De qui és la culpa? Qui n’és el responsable? La veritat? Doncs més dels qui es creuen. Posem-nos a l’escenari típic: un organitzador (ajuntament) decideix perquè vol o perquè toca llogar l’actuació d’un grup. Durant el procés de contractació (normalment entre agents intermitjos) s’haurien de passar els riders tècnics que, com sabem, solen implicar una inversió econòmica adicional. Però, desgraciadament, mai -o casi mai- es fa. Es tanca la contractació, s’ecull una data, s’imprimeixen els programes de mà.

A pocs dies del concert, s’envien per e-mail correus entre l’organitzador i el responsable tècnic del grup. Aquest, normalment, troba mil i un impediments. Però l’ajuntament, que creu que amb el què pagarà al grup ja n’hi ha prou i que, ademés, gràcies a la incultura del seu públic aquest no es mereix respecte algun, decideix buscar una empresa de lloguer de so que li proporcioni el màxim de material al mínim de cost. I el troba. Troba a una empres que per cuatre euros li posa un material que volta l’indecent. El tècnic del grup només pot dir “sí”, perquè si no, s’ha de suspendre el concert. DONCS QUE ES SUSPENGUI.

De qui és la culpa? Del tècnic del grup que accepta un contra-rider imposat? Segurament sí. De l’empresa de lloguer de so que porta material indecent a preu indecent? També. De l’ajuntament -o contractador- que no li costa pagar un catxé però sí l’equip de so adicional? Evidentment sí. Del grup, que accepta firmar un contracte sense abans pactar el rider tècnic? També. Ahir, per cert, qui en patirà més les conseqüències, més enllà del públic que va pagar una pasta per escoltar un àudio limitat, serà l’ajuntament (propietari de la sala), ja que li vem deixar una caixa de PA petada.

L’Héctor, tècnic de Pep Sala, va fer l’impossible per treure’n un màxim rendiment a tot allò que se li va montar (ni tan sols es complia un 20% del seu rider original). Però era increíble el sol fet que aquell concert hagués tingut part. Tothom hi va sortir perdent (com moltes d’altres vegades), però com que hi estem acostumats… i com que qui guanya, en certa manera, és una organització titllada de “democràtica” que sap que si la caga no li passa res… doncs mira, així anem. Merci Héctor per la teva paciència.

Publicada a Concerts | Etiquetes , , | Deixar un comentari

“A la casa d’enlloc”

Per RSendra | Publicat: 29 gener 2010

Només queden mescles i màstering. Bé… no del tot cert. Només queden mescles, màstering i enregistrar totes les veus d’en Roger. Bé… totes les veus i un tema sencer… Cony, i els pianos. Els pianos acústics… De fet toooots els pianos. És que els que vem enregistrar a Grabaciones Silvestres (l’estudi d’en Marc Parrot) no estaven ni afinats ni a 442 Hz…

Per tant, com quedem? Ah sí… que tenim el disc editat, que ens falten totes les veus d’en Roger, tots els pianos d’en Guitó i un tema en concret (d’acord que només és guitarra i veu). Sí. Dilluns entrem a MusicLan. 15 dies. Tancadets. Potser algun dia més, però no ho crec. No ho sé. Ja veurem.

Truca’m!

Publicada a Estudi | Etiquetes , , | Deixar un comentari

Quico Pi de la Serra @ Lleida

Per RSendra | Publicat: 29 gener 2010

Arrel d’aquests suposats 50 anys de la Nova Cançó (no coneg cap dels integrants de la nova cançó que s’enrecordi perfectament del dia exacte en què va néixer la nova cançó, si és que mai va néixer), en Quico havia de visitar Lleida. Ho feia el passat divendres, primer, com a cantautor (Cafè de l’Escorxador) i, l’endemà, com a conferenciant. La meva feina era interessant divendres, no pas dissabte. I tot i visitar un lloc conegut (hi he anat unes quantes vegades, en Josan, el tècnic de la sala, ja sap amb qui ha de lidiar), hi va haver sorpresa.

Amb en Quico la història que mantinc amb Batall és diferent. Sí que de fet ell (vagi o no amb banda) necessita tècnic (totes les bandes, formacions, cantautors… en necessiten), però també algú que el porti amunti avall i s’en preocupi mínimament. Una barreja de tècnic-papa (curiós: un de 35 contra un de 68), però molts companys saben que moltíssimes vegades acabem fent més de papa que de tècnics (o una mescla d’ambdues coses). Per això, el concert de divendres a Lleida havia de ser “sencill”. I ho va ser fins a mig concert.

Normalment en Quico va amb formació de duet o trio… però aquest cop hi anava sol. Per ell va ser el moment adecuat de “reduir” les cançons en funció de les melodies o solos impossibles de fer tot sol; i per mi el moment adecuat de poder analitzar una mica més la diferència entre Quico sol i Quico amb trio. La sala, el Cafè de l’Escorzador, no disposa d’una bona PA. És un quelcom extrany (aguts volats, subgreus per terra) no gaire còmode però sí efectista (o, mal dit, ‘resultón’). A control hi ha una MIDAS Venice, amb cuatre compressors correctes, un parell d’efectes raonables i un ecu BSS insertat a LR. La posició del control, just davant de l’altaveu d’aguts de mà dreta, no és l’adecuada; però la sala no és gran i a tan sols cuatre passes tens el centre perfecte.

Tot anava bé. En Josan m’havia preparat fins a 4 monitors (amb envio independent) ‘per si les mosques’ i, sent en Quico, vaig poder solventar amb eficàcia el sempre molest nivell de monitors (no hi sent bé). Un Sm58 a la veu (perfecte, quelcom més preciat com el SM86 o el Beta87 em sol portar problemes a monitors), DI a la guitarra i un C3000 (idea d’en Josan, em va agradar) al petit ampli. I, de sobta… “cau” la PA.

Es curiós. Tres canals (retorns d’efectes apart). Res panoramitzat (efectes apart). Servidor davant de la PA dreta. I sento “quelcom”. I “veig” quelcom. Veig com el nivell del vúmetre de la Midas del cantó dret ha caigut en picat. L’experiència em diu que “tranquil”, que poc s’hi pot fer en aquest cas. Sabia que si despunxava l’insert de l’ecu la diferència de nivells ans, sobretot, ecualització, seria brutal. Un copet per verificar que no era el jack… un copet per veure que no era cap altre pote… Vaja, els nivells al BSS indiquen el mateix: de la taula no li arriba senyal de la dreta. Moviment de panorames, equilibri més o menys estàtic i… a seguir amb el bolo. Fantasma electrònic. Tan venia, com se n’anava. No sabem si algú s’en va adonar… és igual… en Josan i servidor sí. Cap problema amb la sala, cap problema amb el tècnic… són coses que passen. De fet, mesos abans havia tornat a la sala i no hi era la Midas, sino una Allen&Heath (“la Midas s’està reparant”, em va comentar en Josan… per tant ara funcionava casi-perfecte). Coses que passen. Cap problema. Només faltaria.

Publicada a Concerts | Etiquetes , | 2 Comentaris

Editant “La casa d’enlloc”

Per RSendra | Publicat: 16 gener 2010

Equinoxi. O casi. Si al més de desembre ens vem tancar a Casafont per enregistrar el disc, tot just arribo aquesta tarda de casa d’en Roger, on he instal·lat el G5 i el ProTools per editar les 13 (segurament) cançons que conformaran el nou disc.

L’edició és un dels passos més menyspreuats últimament i, alhora, segons servidor, més necessaris. És un pas entre l’enregistrament i les mescles, on tot es posa en ordre, on es descarta allò que sobra i es corregeixen errors. On es comencen a entreveure els finals, però on un acava escoltant una i altre vegada el tema, ara centrant-se en aquella guitarra, ara en aquell baix… per trobar-li la genialitat en cada un dels temes.

En Roger s’ho pren amb calma però, sobretot, tremenda professionalitat. Ja no em sobta (són molts anys treballant junts) la seva capacitat “esponjosa” envers l’ampli eix cultural musical que el permet amb una sempre fascinant rapidesa trobar detalls que a molts ens passarien per alt, però que ben col·locats, erigits i editats, fan d’una cançoneta quelcom més que una cançó.

Així que aviat sentireu temes on es barreja amb curiositat des de l’arrel hippy del Casafont, al tumbao, per passar ràpidament per un country que et porta a un rock estrepitós. Per veure com una armada russa (això encara ens falta) batega al costat d’una cobla que entre mariachis i tangos desfila una sardana. Veurem què li passa aquella pobra dona, ajeguda al seu llit, mentre el seu home s’és emportat per una onada de mar. O com n’estem farts del nihilisme urbanita i de l’orgull pagès.

Cap de setmana de repòs. Necessari. Oi tant. Tanquem la setmana guardant l’edició acabada del ‘Bolígrafs, naus, rodes’ i deixem per la que ve els últims cuatre temes. Haurà de venir l’Ivan Dach a repetir algunes guitarres i acabarem de polir alguns cerrels per, a principis de mes, tornar-nos a tancar a un estudi, aquest cop MusicLan, per enllestir les mescles.

A tot això, una decepció. No és or tot el què llueix. No ens agraden els pianos. No sonen bé. L’estada a Grabaciones Silvestres no va ser del tot lluida, per entendre’ns. Ni es va cuidar pujar el piano a 442 Hz i, creiem, tampoc es va afinar correctament (i ens preguntem: es va afinar?). La millor opció és repetir-los… temps i diners. Però valdrà la pena. Ara a descansar.

Publicada a Estudi | Etiquetes , | Deixar un comentari

Roger Mas sol @ Monistrol de Calders

Per RSendra | Publicat: 10 gener 2010

Qui ho havia de dir? Si fa menys d’una setmana estàvem a l’auditori de Girona, amb 11 músics, en una sala més o menys bona, amb un equip tècnicament decentíssim… ahir vem tornar “als orígens”. I quins orígens!

Ahir era un d’aquells concerts que de tant en tant cauen i que, sobre el paper, són relativament fàcils. S’arribava a les 17.15 h i, menys de dues hores més tard, hauria de començar el concert, a les 19.00 h. Sí, així va ser… però…

El poble és Monistrol de Calders, a uns 6 o 7 km carretera avall direcció Sabadell des de Calders (Moià). És d’aquells poblets, de poc més de 700 habitants, on l’il·lusió de voler fer quelcom, amb el poc que ténen, et permet treure forces, idees i ganes d’acabar fent el concert. A més, era un concert firmat, per l’oficina de producció i, tot i que ja em van avisar de l’equip que hi hauria (equip hauria d’anar entre cometes), la meva única opció era fer el concert sí o sí.

Teòricament havia de ser fàcil: Roger sol implica una veu i una guitarra per línia. Normalment, un 105 i una DI. Allà l’únic que hi havia eren dues caixes Master de 150 W, una taula sense entrades XLR ni, clar, alimentació phantom, i la promesa d’un peu de micro i unes línies d’escenari a control. Quan hi vaig arribar, hi havia el què s’em va dir… però en unes condicions paupèrrimes. Dues de les caixes, les de PA, estaven col·locades asimètricament a 2 m sobre l’audiència (unes 100 persones/cadires), una mirant a Pinto i l’altre a Valdemoro. Les altres dues estaven amagades a la pinta del teatre, encara més amunt dels 2 metres d’alçada. La taula existia, al tercer (!!!) pis del teatre, i era més un mesclador que una taula. Les línies entre escenari i control n’eren tres amb un petit control de volum (resistència) i amb entrada jack.

Per sort. Per sort, prèvia trucada amb en Roger, vem cambiar el 105 (+48V) per un SM58 (dinàmic). Per sort, portava una DI i… per sort, l’iBook G4 amb la Digi002. Sí senyors. Vaig acabar montant el Protools LE per acabar convertint-lo en una taula de directe (amb els problemes que després veurem). Perquè aquesta decisió? La tauleta del teatre (mescladora) no només estava col·locada a un tercer pis que m’impedia escoltar res, sino que alhora no presentava res més que un control de guany i una mínima ecualització. No hi havia ni efectes ni, encara menys, dinàmica. Ademés, estava enrackada en un moble de fusta vetust, i era impossible baixar-la a platea. Preferia estar a tocar de les dues caixetes que allà dalt sol i sord.

Primer, però, vaig desmontar les dues caixes de dins de l’escenari per convertir-les en la PA de la sala. L’altura de l’escenari era correcta per poder propagar el so correctament cap al públic sentat de la platea. Les altres dues caixes repartirien el sol aleatòriament per la resta (la sala es va omplenar, incloent gent dreta al fons de la sala i al primer pis del galliner, unes 30 o 40 persones més). Les cuatre caixes s’alimentaven d’una única etapa de potència, per tant, només podia escollir alimentar les dues de PA o les cuatre alhora. Tenint en compte la poca sensibilitat de les petites caixes Master, el millor era “repartir-ho tot una mica”.

Davant de tot de la platea, a mà esquerra vai montar el ProTools. A la Digi arribaven les dues senyals de l’escenari: l’XLR del SM58 i l’altre XLR de la DI. Dues entrades MIC amb els seus ecualitzadors i compressors. Un tercer canal més com a efecte de reverb (D-Verb) i, finalment, una ÚNICA sortida des de Màster que, mitjançant dos adaptadors jack-XLR atacaven l’entrada jack de l’escenari, per entrar de nou al mescaldor de la sala (ecu plana) i arribar finalment a l’etapa (sobredimensionada per tanta poca caixa).

El gran problema d’aquesta opció era el retard. El ProTools LE no és, ni de lluny, un sistema (software ni hardware) preparat per directes i, per tant, presentava una certa latència. La mínima que vaig aconseguir és la de 400 ms, totalment detectable per les orelles d’en Roger. La “sort” va ser no voler montar monitors, primer perquè no em quedaven caixes (ni etapes) i, segon, perquè tot i disposar d’un amplificador-caixa petitet Roland que portava en Roger com a “seguretat” (una opció era fer el concert a pèl, amplificant la Godin i prou), el tema de la latència ho hagués complicat tot.

Poc després de les 19.00 h, l’hora programada, i amb una sala plena a reventar (coi, que 150 persones sobre 700 del municipi és tot un rècord, no?), començava en Roger el seu particular concert en solitari. Segurament tota la gent que hi va anar ni s’en va adonar de la latència, ni de l’equip ni de res. Segurament, la gent va disfrutar i va donar per “normal” aquell so, més o menys correcte, que algú estava controlant amb els dits de la mà i el trackpad d’un vell iBook G4. Segurament, el públic va disfrutar moltíssim amb les cançons lentes d’en Roger, amb llur veu envoltada d’una reverb digital més o menys coherent.

Al final em van comentar que en aquell teatre (sala parroquial, de fet) ningú havia fet un concert des de feia casi tres dècades. Espero, això sí, que ara aquest concert d’en Roger no es converteixi en aquella excusa que ens trobem moltes vegades quan arribem a llocs com aquests: “ei, no et queixis que aquí ha tocat en Roger Mas”.

Insisteixo. Tot l’esforç i, sobretot, la sort d’ahir (vaig agafar el ProTools a última hora, sense saber exactament perquè; em va trucar en Roger per dir-me si agafava el SM58 o no; l’únic peu de micro de la sala, tot i no ser girafa, va funcionar!), va convertir la tarda de Monistrol de Calders en un èxit. I va ser així perquè vem aparcar, per un dia, totes les deficiències que, per desgràcia moltes vegades passen, ens trobem en espais com aquests. Els organitzadors de l’acte no tenien cap culpa d’allò en quan l’oficina de management d’en Roger va firmar i acceptar tot l’enrenou. Era treballar per aquella il·lusió (i cobrar, clar) o bé agafar el cotxe i tornar cap a casa. Quan pocs dies abans em trucàvem de l’oficina per dir-me quin equip hi havia, les meves dues úniques preguntes foren: està firmat? I, hi ha més pressupost? A la primera van dir “sí”, a la segona van dir “no”. On està el límit?

Publicada a Concerts | Etiquetes , | Deixar un comentari

Roger Mas i “Les cançons tel·lúriques” @ Auditori de Girona

Per RSendra | Publicat: 4 gener 2010

Bon any. I ho ha de ser. Un bon any. Com a mínim, he començat amb un GRAN concert: Roger Mas amb l’espectacle de “Les cançons tel·lúriques” interpretat de nou per 11 músics. Una producció etiquetable de gran, fins i tot, pel fet que aquest cop tot era autopromogut… i el resultat ha estat fantàstic.

Fotografia amb drets de Vanesa Díaz (vdiaz.com)

Temes econòmics, socials i polítics apart, em centraré en la part tècnica. L’experiència comença farà un parell de mesos enrera quan, ja proposada la data (ahir, 3 de gener), l’oficina de producció de l’Auditori de Girona es posava en contacte amb mi per presentar-me el seu “contra-rider”. Ho poso entre cometes pel fet que més que contra-rider allò era, simplement, “aquí hi ha això i amb això has de fer”. Tenint en compte quin espai és (un Auditori), a quina ciutat pertany (Girona), la veritat, el contra-rider presentat (és a dir, la fitxa tècnica) fa prou pena. A més, com que l’espectacle era auto-promogut (Girona no va voler-lo en el seu moment), l’esforç per part de l’auditori va ser mínim, ridícul (parlo de l’oficina de producció). De fet, el més “preocupant” no era la inclusió de dues Digico D1 (després en parlem), d’un array LA, monitoratge d&b… sino de la minsa microfonia, a part d’un piano que, com veuria el dia de l’espectacle, no fa cap favor a la paraula “auditori”.

Les coses es quedaren així. A la bateria hem quedava amb un D112 pel bombo (no és un micròfon de la meva estima, més en el cas del petit bombo que en Pinyu Martí porta), 57 per la caixa (tant a dalt com a baix), un C1000 al HiHatt, 421 pel tom i golliat i 2 451 per ambient. A tot això, vai escollir un SM57 per la percussió, tot i que després, el dia del concert, vaig optar per recórrer al sempre eficaç i polivalent ATM35. Al contrabaix disposava d’una DI i d’un altre ATM35 propi del contrabaixista. La guitarra elèctrica disposava d’un tercer 421. En Roger disposava d’una DI de l’auditori i el nostre 105. També era nostre el micròfon de veu d’en Guitó, el pianista (un Beta87), però de l’auditori recolliem una parella de 414 pel piano acústic i 2 DI pel teclat. 3 58 més els utilitzava per la tuba i ambdós fiscorns. El quartet de violins utilitzaria llurs ATM35 que, com la resta de 35 de la llista, havia de preveure servidor. Si no fos per ells, només em quedaven uns pocs dinàmics (57 i 58).

Ja a l’escenari, ahir, i veient el “cutre” piano de la sala, vaig haver de cambiar els 414 del piano pels 451 de l’OH de la bateria. La resta es va quedar com estava planejat.
La complexitat relativa del concert em va impulsar a, dies abans, descarregar-me el software offline de la Digico D1. No és ni de lluny una de les taules digitals que més m’agradin per directes, però tampoc em podia queixar (vist el vist). De fet, fa un any llarg ja vaig poder estar a l’auditori de Girona, però a la sala petita. Ja aleshores el rider d’aquesta sala em va emprenyar: el Quico Pi de la Serra amb la seva banda llarga (bateria, percussió, guitarres elèctriques, etc.) sota una DM1000.

Tot i disposar d’una LA, l’auditori de Girona és massa bona sala acústica i, per tant, nefasta sala electro-acústica… però ja sabem que això, als polítics i responsables de les sales, poc els importa. De fet, els hi sua. Això, a mi, em va obligar a perdre moltíssima dinàmica a favor d’un control absolut de tots els nivells. Lligat al mal comportament de la D1 a nivells baixos i als constants problemes deguts a la col·locació de la PA i dels músics va fer que les proves fossin més complicades del què havien de ser. Per més “inri”, tota la pre-programació que vaig fer amb el software offline va quedar-se en paper mullat, degut al fet que la D1 de l’Auditori de Girona no està actualitzat i, per tant, la memòria feta a casa no servia de res.
Sincerament, vaig sortir a fer el concert desanimat i amb cert sentiment de traïció, tot i que no sé contra qui. Però un cop acavat, i encara amb el convenciment que hagués pogut fer molt i molt més i millor, vaig rebre numeroses crítiques positives per part del públic (sala plena).

En general, però, cal estar satisfets. Els de BTM (els tècnics de la sala, de so) van estar a l’alçada (i els he d’agrair el seu esforç).

Fotografia amb drets de Vanesa Díaz (vdiaz.com)

Com anècdota. Casi al final del parlament que en Roger sol efectuar sobre Francesc Pujols, el 105 (micro de veu) es va “parar”. En Roger (i la banda) es van pensar que era cosa meva (un “mute” en tota regla… no seria la primera vegada que ho faig), però de fet era un error tècnic. La velocitat de resposta dels tècnics de la sala -BTM- va ser prou exemplar i la mà dreta d’en Roger va convertir aquell potencial problema amb un moment divertit. Ho vem solucionar fent servir l’SM58 del contrabaix (veu de reforç) per a en Roger. Em va agradar que, un cop acavat el concert, quan vaig arribar a l’escenari el tècnic de monitors, en Dani de BTM, ja estava indagant què havia passat: el 105 funcionava perfectament, i tot apuntava a una falla en la pròpia línia. Per mi, cap problema.

A tot això, només deixar escrit que “Les cançons tel·lúriques” ha estat tres vegades reconegut com un dels millors discs de la dècada: per Rockdelux com un dels millors (i crec que un dels dos en català) millors discs de l’estat; per la Vanguardia com l’únic disc en català a nivell mundial; i per l’Avui com el millor disc de la dècada en català. Fa mooooolta il·lusió rebre aquests reconeixements en un disc on hi he participat fervorosament. Per ser el meu primer disc “seriós” que he fet (sent tècnic de directes), i afegint aquestes distincions a altres premis com els Enderrock (també hem rebut el de millor directe), Puig-Porret, etc. puc estar content, no?

Publicada a Concerts | Etiquetes , , | 2 Comentaris

Roger Mas, (casi) tot enregistrat @ Casafont i Grabaciones Silvestres

Per RSendra | Publicat: 19 desembre 2009

Tenia la clara intenció d’escriure cada nit, abans d’anar a dormir, quelcom sobre l’enregistrament del nou disc d’en Roger Mas (“A la caseta d’enlloc”, suposadament el títol definitiu), però les llargues sessions d’enregistrament (han estat 11 dies seguits, sense parar a excepció d’un diumenge que s’ens fa fer a tots curt) i el fet que un enregistrament no sol aportar grans coses més enllà de la pròpia producció, em va fer abandonar aquesta idea.

Avui és dissabte, torno a estar a casa després d’aquestes dues “llargues” setmanes. Poso llargues entre cometes perquè, del cert, el temps m’ha passat volant. Ho veig ara, amb la distància de només un dia, però alhora ha estat llarg. El conjunt d’ambdues coses ja suposa, de fet, una excel·lent notícia.

Antecedents: a mitjans d’estiu en Roger es decideix a enregistrar un nou disc. Tot i que “Les Cançons Tel·lúriques” (l’anterior producció, amb més de 10.000 còpies vengudes, sembla ser) ha suposat nous horitzonts en molts aspectes (tan artístics pel propi Roger Mas, com tècnics en el seu moment tant en la vessant d’estudi com en la de directe -per cert, nou concert amb 12 músics a la vista el 3 de gener a l’Auditori de Girona), el nou treball sorprendrà a tothom, n’estic concençut: tant als fans de ‘Casafont’, del més “poper” ‘Mística Domèstica” com els de l’últim disc.

Amb l’horitzó clavat a mitjans de març, es posen en marxa les dues produccions. En Roger agafa les regnes de la producció artística: acava de perfilar les noves cançons, es troba amb els músics perquè li exposin les seves idees, construeix mentalment les cançons i, de mica en mica, aborda amb eficàcia l’estructura bàsica del disc. En total, i en principi, 15 temes. Ordenats, clars i assajats.

Per l’altre banda, servidor i colze a colze amb en Mas, preparo la producció tècnica (sí, aquella producció que sembla que, de cop, ha desaparescut de les produccions musicals d’estudi). Escolto els objectius, començo a preparar sessions i, el més important, perfilo una agenda de treball que ha de començar, sigui com sigui, el 7 de desembre. On? Primer dilema.

De fet, repetiriem l’estructura de treball que tan bé va funcionar amb “Les Cançons Tel·lúriques” (el primer treball discogràfic amb el què vaig començar a col·laborar amb en Roger, després del bon treball fet amb el directe de “Mística Domèstica”): una primera fase d’enregistrament, una parada necessària per descansar mentalment (aquest cop, Nadal n’és l’excusa perfecte), una segona sessió extensa, llarga i profunda d’edició, uns dies de mescla amb tot ben lligat i, finalment, la masterització.

Començant pel final, en Roger tenia clar que volia fer la masterització, de nou, als estudis Nautilus de Milà (i hi estic d’acord), també que l’edició la fariem, colze a colze, a Can Lloveras (sona bé, però és casa d’en Roger, a Solsona) i que les mescles, en principi, es farien a MusicLan, pels seus amplis recursos tècnics i la seva magnífica en molts aspectes SSL. Però l’enregistrament?

La intenció era treballar fort abans de l’enregistrament per no perdre temps fent experiments a l’estudi; però alhora, no volia una agenda apretada que no dongués marge a especulacions i noves idees. Alhora, sabia perfectament que en Roger no faria servir, ni de conya, del “metrònom” i que, per tant, quants més instruments anéssim afegint a l’edició, més complicat seria fer-ho cuadrar. Claquetes fora, era clar que havia de buscar quelcom econòmic, plaerent i, sobretot, ben equipat.

Una opció és anar a algun dels estudis punters del nostre país, tancar-s’hi uns dies i treballar fort. Una altre l’escollida: Casafont. Casafont és on curiosament, anys enrera, en Roger va enregistrar, amb en Ramon Pujol, un dels seus treballs més exitosos (de joventut): “Casafont”. Amb mitjans rudimentaris, en aquest treball es pot escoltar, literalment, Roger Mas en la seva essència bàsica.

En Ramon Pujol (fill dels amos de la finca Casafont), va voler convertir la seva afició amb professió i, amb molt d’esforç, però alhora, professionalitat, va acabar d’aixecar, fa justament un any, part del seu gran projecte: l’estudi Casafont. Moltes coincidències per quelcom que, al final, no ho és.

Casafont, actualment, disposa de dues sales d’enregistrament amb una acústica envejable. Alhora, ambdues tenen una excel·lent lluminositat, amb unes vistes envejables de la Vall d’Ora. D’acord que pot semblar que estigui a “tomar pel cul”, però només està a 1:30 h del centre de Barcelona. Això sí, sense cobertura de Movistar ni Vodafone, amb un accés a Internet prou pèssim (aviat es solventarà) que, de fet, ajuda a invertir tot el temps en la feina. L’estudi comparteix “negoci” amb dos apartaments rurals que permeten estar “tancats” el temps necessari en un ambient confortable, ideal, independent.

Convinguda la part “de viure”, a Casafont li faltava “quelcom” per ser tècnicament adecuat. Però era d’esperar que en Ramon Pujol, amb el temps, anés equipant adecuadament l’estudi. Per sort de tothom (seva i nostra), dies abans que entréssim a treballar-hi en Pujol va acabar d’ampliar el seu estudi amb 8 previs SSL, 1 Millenia SSL1 i quelcom més de microfonia. Perfecte. Anem a Casafont. I és aquí on hem estat gran part d’aquests 11 dies.

Fotografia amb drets de Jordi Cantenys

Vem començar, com reflectia amb les anteriors entrades, enregistrant les bases: bateria i baix (o contrabaix segons el tema) junt amb les referències “sincronitzades” (recordeu la no-claqueta) de la guitarra d’en Roger, la seva veu i, quan s’esqueia, els teclats (teclats definitius i pianos referència). A finals de setmana, un cop acabades les bases, entra l’Ivan C. Dach amb les elèctriques i, finalment, dissabte (últim dia de la primera tongada) entra a l’estudi el primer col·laborador: l’Amadeu Casas. Ell aporta algunes elèctriques, el pedal-steel i sons diferents.

Després d’un escuet diumenge de festa, encetem la segona setmana per dedicar-la en exclusiva a la Godin i espanyola d’en Roger. Així arribem a dijous i tanquem l’estada casi indefinida a Casafont. Divendres ens desplacem a Grabaciones Silvestres, l’estudi de Marc Parrot.

El motiu del canvi ho és per diferents raons. Per un cantó, el segon col·laborador del disc és la Cobla Sant Jordi (dos dels nostres col·laboradors habituals a “Les cançons tel·lúriques” en són membres: en Pep Molines Moliner i en Miquel Àngel). El desplaçament a Casafont seria complicat. Com que també buscàvem un piano molt concret (a Casafont, de moment, s’ha de llogar) vem aprofitar per fer ambdues coses en una sola jornada a un nou estudi. Entre les (poques) alternatives possibles, vaig escollir aquest, simplement per estar ben col·locat a la geografia catalana i, com no, excel·lentment equipat. Havia escoltat fa pocs dies l’enregistrament del “My Way” versionat per en Quico Pi de la Serra que interpretava juntament amb la Cobla Montgrins. El bon so d’aquest treball també em va ajudar a escollir-ho.

A les 10 en punt (bé, una mica més tard), treballava colze a colze amb en Joel, l’assistent de l’estudi i vem invertir tot el matí amb la cobla, a qui ademés de demanar-los el pactat, vem acabar fent-los servir per alguns detalls més. Després, tensa sessió (però tremendament productiva) amb en Xavier Guitó als pianos i Lesslie. Impressionant. Això va ser ahir.

Fotografia amb drets de Jordi Cantenys

Ara ens queda repòs. Un repòs necessari per amortiguar les nostres ments (la d’en Roger, sobretot, i la meva), saturats de tanta i tanta informació sonora a processar. Donem extremada importància a l’edició i, per això, invertirem de nou la setmana de l’11 de gener a aquest afer. Ens tancarem sota pany i clau per ordenar idees i “tracks” i poder avançar vertiginosament cap al final del treball. Només queda per enregistrar les veus d’en Roger (encara no he decidit on) i, obvi, unes mescles que han d’aportar un punt i seguit espectacular. De moment, “La casa d’enlloc” ja té on jeure :)

Publicada a Estudi | Etiquetes , , | Deixar un comentari

Roger Mas @ Casafont. Dies 3 i 4.

Per RSendra | Publicat: 11 desembre 2009

Dia 4 (deixa’m començar pel final). Acabades les bateries, percussions (tampoc eren tantes) i els baixos (dilluns vem començar i acabar el contrabaix). Dia 4. Entra el guitarrista, l’Ivan C. Dach. Dia 4 al vespre. Somriures i alegria: estem dins de l’agenda.

Insisteixo que tot és tranquil. Que tot va bé. Que es nota la feina feta pels músics (i en Roger) amb anterioritat. Que la feina flueix amb molta eficiència i el què queda, s’agafa amb encara més encert i ganes. Genial. I, de moment, paciència… que són moltes hores, en un lloc inmillorable i amb resultats sencillament genials.

Publicada a Estudi | Etiquetes , | Deixar un comentari

Roger Mas @ Casafont. Dia 2.

Per RSendra | Publicat: 9 desembre 2009

L’imprevist del primer dia continuava ahir. Ara ja està. Però al matí hi era. Canvi d’agenda i a aprofitar un matí que podia semblar anar en orris. No passava res, fins i tot estan programades dues incidències (s’han de fer i saber fer bé els pressupostos). Cap problema. Però fins i tot, sincerament, va anar bé. Ahir al matí vem dedicar-lo a repassar l’enregistrat al dia anterior i, amb en Pinyu, acabar de pentinar cosetes, afegir-hi detalls i poc més.

Dilluns va ser el dia del contrabaix (D112 per un reforç de greus amb previ Rupert, U87 com a general amb el sempre magnífic Millenia). I ahir entrava el baix elèctric. DI per aixecar un soroll i directe al Millenia. Amb ell també vem fer de nou tot l’enregistrat: ja que teniem temps, més val tenir dues versions que només una.

Tarda realment productiva, amb un Roger que de mica en mica es centrava més amb el treball. Tot i que potser li va costar, a mitja tarda tots anàvem amb la màquina al 110 i es notava. Encara no he escoltat res d’ahir a la tarda… Però sé que anem bé.

Publicada a Estudi | Deixar un comentari