Un altre cop la mateixa història. Un altre cop la mateixa dicotomia. Un altre cop la mateixa merda pels mateixos.
Dissabte últim de gener. Teatre l’Amistat de Mollerussa. Un bonic i bon teatre(t), amb una perfecte caixa escència i una bona platea. Molts pocs problemes acústics… si hi hagués bon equip.
Concert programat: Pep Sala en la seva actual gira (bateria, baix, teclats, elèctriques, dos cors…). Equip d’escenari: llogat a Fokum. Equip de PA i de llums: propis de la sala. Resultat: INDECENT.
De qui és la culpa? Qui n’és el responsable? La veritat? Doncs més dels qui es creuen. Posem-nos a l’escenari típic: un organitzador (ajuntament) decideix perquè vol o perquè toca llogar l’actuació d’un grup. Durant el procés de contractació (normalment entre agents intermitjos) s’haurien de passar els riders tècnics que, com sabem, solen implicar una inversió econòmica adicional. Però, desgraciadament, mai -o casi mai- es fa. Es tanca la contractació, s’ecull una data, s’imprimeixen els programes de mà.
A pocs dies del concert, s’envien per e-mail correus entre l’organitzador i el responsable tècnic del grup. Aquest, normalment, troba mil i un impediments. Però l’ajuntament, que creu que amb el què pagarà al grup ja n’hi ha prou i que, ademés, gràcies a la incultura del seu públic aquest no es mereix respecte algun, decideix buscar una empresa de lloguer de so que li proporcioni el màxim de material al mínim de cost. I el troba. Troba a una empres que per cuatre euros li posa un material que volta l’indecent. El tècnic del grup només pot dir “sí”, perquè si no, s’ha de suspendre el concert. DONCS QUE ES SUSPENGUI.
De qui és la culpa? Del tècnic del grup que accepta un contra-rider imposat? Segurament sí. De l’empresa de lloguer de so que porta material indecent a preu indecent? També. De l’ajuntament -o contractador- que no li costa pagar un catxé però sí l’equip de so adicional? Evidentment sí. Del grup, que accepta firmar un contracte sense abans pactar el rider tècnic? També. Ahir, per cert, qui en patirà més les conseqüències, més enllà del públic que va pagar una pasta per escoltar un àudio limitat, serà l’ajuntament (propietari de la sala), ja que li vem deixar una caixa de PA petada.
L’Héctor, tècnic de Pep Sala, va fer l’impossible per treure’n un màxim rendiment a tot allò que se li va montar (ni tan sols es complia un 20% del seu rider original). Però era increíble el sol fet que aquell concert hagués tingut part. Tothom hi va sortir perdent (com moltes d’altres vegades), però com que hi estem acostumats… i com que qui guanya, en certa manera, és una organització titllada de “democràtica” que sap que si la caga no li passa res… doncs mira, així anem. Merci Héctor per la teva paciència.







Mesclant “La casa d’enlloc” de Roger Mas (part 1)
Víctima dels propis defectes (o, en certa manera, “efectes”) del so. Sabem que és fàcil, relativament fàcil, poder “transmetre” la informació necessària per restaurar un color fent servir dades objectives: emissor i receptor es posen d’acord amb el codi d’informació (per exemple, l’espai RGB), l’emissor informa de les dades (R:255, G:0, B:0) i, així, el receptor restitueix de manera eficient el color vermell. El mateix vermell, exactament el mateix, que el de l’emissor; i el mateix que aconseguiria qualsevol persona a qualsevol part del món (que, alhora, comparteixi la mateixa codificació).
En àudio existeix també un codi, casi únic, que et permet restituir de manera eficient qualsevol so “únic”: anomenes la freqüència i un nivell de pressió i llestos. Però, què passa quan el què s’ha d’informar no és d’un únic so, ni d’una única imatge, sinó d’una sensació sonora determinada? Com s’explica exactament què esperes d’una mescla?
La millor manera és mitjançant referents: tenim això i vull arribar a sonar com això que et poso ara per l’iTunes o l’Spotify. Aleshores, però, degut a la complexitat del propi so i de la mantalitat i coneixença de cadascú, és fàcil que en comptes de tenir un únic objectiu n’existeixin dos (el del receptor, que l’acava de crear, i el de l’emissor). No seran iguals, segurament; però és fàcil que ambdós es pensin que realment saben què volen… i l’han cagat.
Això és el què creia que passava a mitjans de setmana a MusicLan quan, mesclant ja els primers temes del nou disc d’en Roger, em trobo que els resultats ni de conya s’apropen al meu nivell d’espectatives, però m’era impossible saber si a en Roger si hi arribava o no. Això generava un cert malestar que es va convertir en una dèria quan descobria que no, que el què s’aconseguia no era el què es volia. Tot i que en Roger mig acceptava els resultats, servidor no (crec que el meu nivell d’exigència no és que sigui superior -o inferior- al d’en Roger, sino que simplement és diferent). En Jordi Solé, el tècnic que posa MusicLan (de fet, n’és l’amo) per fer les mescles, alhora imposava un toc que, tot i correcte (al tanto, que no és que es faci res malament, sino diferent), no s’ajustava gens al què jo esperava. I el què esperava és quelcom que ha fet que tot el procés anterior (enregistrament i edició) estigués enfocat cap a aquesta direcció.
Està passant el cap de setmana i crec que amb aquesta parada en Roger (i servidor) s’adona de les diferències. De fet, dels tres temes fins ara “acabats” només s’en salva 1, justament l’únic que com a referència s’ha fet servir el bouncing (és a dir, la mescla ràpida que vem fer durant edicions a mode d’exemple) i que confirma que, de fet, la història es repeteix.
Tot just farà dos o tres anys (mala memòria la meva) ens va passar el mateix, al mateix lloc, amb el mateix tècnic, quan mesclàvem “Les cançons tel·lúriques”. Vem començar malament, deixant que en Jordi impregnés -de manera voluntària- el seu estil a les cançons noves. Després d’una fase complicada entre emprenyats i decebuts, ens vem adonar que el què ens funcionava era, justament, dir-li a en Jordi que fes exactament el què hi havia als bouncings… Encara em pregunto perquè no he mesclat directament jo. Clar que, al final, serà així, ans de manera indirecta: anirem anul·lant de mica en mica el criteri de tercers per acabar imposant el nostre, que és l’original, que és el què volem.
Demà, que comença la segona i última setmana de mescles, veurem com ens anem sortint. Una setmana dura, que no ho ha de ser. Més criteri, menys llibertat i més resultats, que l’esforç s’ho val.
Comparteix aquesta entrada al teu Facebook