El dia que van anunciar que l’11 de juliol sortia l’iPhone, vaig córrer a marcar-lo a l’agenda. Fins aleshores l’havia desitjat, però les limitacions de la primera versió i les espectatives de la segona em van fer demorar fins l’11. Tot i que em trobava al vell mig de la gira amb en Marky, justament el 10 i l’11 eren “dies lliures” i estàvem a casa. Aquells dos dies vaig aprofitar-los per anar a veure en Pol, el meu nen, que estava a l’Escala, però això no va evitar que l’11 al matí em llevés d’hora (el nanu m’hi va ajudar) i em presentés a quarts de 10 al Corte Inglés (secció de telefonia) de Girona. Era un dels punts marcats per Telefònica/Movistar per tenir l’iPhone.
Sense saber encara si em podia o no permetre el luxe de canviar de número, em va sorprendre trobar-me amb una cua de només 3 o 4 persones. Sentint-me una mica estúpid i/o imbècil per fer cua per un telèfon, tot va començar a torçar-se quan, pocs minuts abans de les 10 del matí els de la botiga anunciaven que no en tenien cap. Com pot ser? Aleshores tothom feia ús d’aquells tòpics: “venint de Movistar, no m’extranya”. Anava amb el petit a sobre, i al cap de mitja hora de voltar per la botiga es va cansar i vem tornar cap a casa. Just pujava al cotxe, anunciàvem per RAC1 les dificultats que es trobava la gent per aconseguir 1 dels poquíssims iPhones disponibles a tot arreu. “Fins i tot a Girona”, sentia per la ràdio, “només n’han arribat 8, tot just fa cinc minuts”. Casum coi… per minuts que no en tinc un!!! Ràbia …
5 dies fora del país em van ajudar a oblidar-me de l’iPhone i a pensar, estúpidament, que quan tornés a Catalunya tot seria més fàcil. Era la setmana que estava a Tarragona amb el Kesse i tenint alguns matins lliures, creia fàcil aconseguir-ne un. Ni així. El “vingui demà a veure què” es va convertir en una rutina.
De volta a casa, a Granollers, crec que vaig trobar la complicitat de la botiga Movistar, en especial d’una tal Montse. Ja el primer dia em va dir que el millor era que la truqués cada migdia per tenir-me informat. I així ho vaig fer durant una setmana, més o menys. Finalment, vaig descobrir que la paraula màgica era “portabilitat”, ja que quan la vaig dir, el divendres passat (avui fa just 8 dies) la resposta va ser una altre: “doncs vine cap aquí i comencem la paperassa”. No em vull ficar en cap estratègia i/o política de màrketing. El fet és que aquell divendres vem pactar les cuotes, el model i els primers passos. Evidentment, ara mantindria el número. Fet això, a esperar que Vodafone dongués senyals de vida.
I ho van fer el dimarts passat. Un escuet missatge SMS que m’informava que tenien constància de la meva demanda de portabilitat i que, si us plau, els truqués urgentment a un número. Cosa que faig inmediatament i, després de sentir que el què volia era un iPhone, es converteix en una espècie de negociació fallida intentant seduir-me amb un (no pas dolent) HTC Diamond. Gràcies Vodafone, però l’iPhone tira més.
El problema venia quan dilluns que ve “desapareixo” de gira 9 o 10 dies més. Dies en què no podré anar físicament a la botiga a buscar l’iPhone però, pitjor, em quedaria segurament sense línia de telèfon. És obvi: el de Vodafone es moriria i no tindria a mà el nou. Trucada de rigor a la Montse de la tenda Movistar; que aconsegueix alleugerir-me el “problema” amb un “segurament divendres et podré trucar, potser dilluns… a veure què passa”.
Avui a mitja tarda em truca i m’informa de què ja puc anar-lo a buscar. La “finestra de canvi” és diumenge a la nit, per tant ara podia donar-me la màquina i diumenge de matinada (de fet, dilluns) ja seria client de Movistar (de nou) amb un iPhone totalment operatiu. De moment, reposa aquí al costat, encara sense obrir… que ho vull fer-ho amb tota la parsimònia. Sí, ja sé que a poquíssims els interessarà aquest post… però el títol ja avisava. Malalt que és un de tot allò Apple.