Ahir em va tocar tornar a un escenari però no com a tècnic de grup, sino com a montador d’equips. En Joan Carles (So JC) em va trucar per si podia donar-li un cop de mà en un cap de setmana per ell bastant complicat. Evidentment, li vaig dir que sí. El plan era montar un equip per un concert a una de les sales que la seva empresa gestiona. Un equip sencill, amb un parell d’SRX de JBL com a PA principal, (reforçades per dos subs compactes), vuit monitors MPRO, també de JBL, i un control format per una GL3800 d’Allen&Heath amb rack de dinàmica DBX, Drawner, processadors Yamaha i un sempre efectiu DN360, entre d’altres.

Va bé de tant en tant “rebaixar-se”, per dir-ho d’alguna manera i sense mai voler ser despectiu, i permetre’m, alhora, veure com se sent un quan en comptes de ser el tècnic del grup ho és del material. Doncs em vaig adonar de moltes coses.

Sempre he dit que tot i ser tècnic de FOH de qualsevol grup, el resultat i èxit de qualsevol concert depèn absolutament de tots els elements i persones que formen aquell acte. Com en d’altres coses, el màxim nivell de qualitat depèn, instrínsecament, del component de menys qualitat. Fins aquí tot bé. De fet, sabent que el grup portaria el seu propi tècnic (perfecte!), vaig decidir fins i tot emportar-me l’Smaart, per deixar-li a qui vingués totes les eines necessàries per què fes bé la seva feina. El què no m’esperava era sentir-me menyspreat.

A mi em van ensenyar que quan un entra a algun lloc es diu “hola”, després, si és necessari (la majoria de vegades) es presenta (”em dic tal”) i, finalment, s’arriba a un codi ètic professional que permeti a tothom treballar amb la millor professionalitat possible. És el què m’aplico a mi mateix quan vaig de gires i/o concerts com a tècnic, entenent que tothom forma part d’un tot i que ningú, tot i no ser imprecindible, n’és part vinculant i important. Doncs no només encara espero el “bona tarda”, és que ni tan sols un “adéu”, encara menys un “gràcies”.

De fet el tècnic del grup (de qui no recordo el nom, no sé si per descuit -segurament- o perquè ni tan sols m’el va dir) va arribar amb una actitud bastant xulesca, que, sense que ell ho esperés, va influir notablement amb l’actitut que es trobaria a partir d’aquell moment. Tota l’estona, els dos tècnics que estàvem montant l’acte, vem actuar amb tota professionalitat, d’això ningú es pot queixar, però tampoc vem voler fer més. Trobar-se amb què mentres acabes de verificar l’equip, et trobes el tècnic ja tocant la taula, només comportava el primer toc d’atenció: “surt de davant de la taula, no la toquis, fins que et digui que ho pots fer”. I quan li vaig dir i oferir tot l’arsenal, l’individu es mostrava despreocupat: “bueno, si vols posem compressors (així li havia ofert) però total, tampoc s’ho mereixen”.

El so no va ser bo, ni molt menys. L’individu es va limitar a fer una mescal que “sonés”, obviant qualsevol canvi de mescla a favor de la dinàmica o del tema. El bombo mai va aparèixer, fent ballar constantment la caixa. Els toms, que passaven per portes, a vegades sonaven, d’altres no. Veus fosques, amb un constant feedback al voltant dels 200 Hz (l’Smaart, convenientment, ho indicava), sense trobar resposta del tècnic. Una guitarra elèctrica estrident, o una espanyola que passava sovint desapercebuda. Moltes vegades em trobava el tècnic o bé parlant amb algú o fins i tot a la barra del bar xerrant amb la responsable de joventut de l’ajuntament. Era al segon tema quan ens va dir: “a veure si aquest és l’últim i fotem el camp cap a casa”. també em va preguntar si estava gravant el concert (val, no sap què és l’Smaart), i li vaig respondre amb un “creus que tindria interés en fer-ho?”.

No em va sorprendre que, un cop acabat el concert, aquest mateix personatge entavanés a un promotor dient-li que moltes vegades s’havia trobat en què la gent li deia que el so era magnífic, però que els músics eren molt dolents… I m’ho crec, ui si m’ho crec…

Totes aquestes coses em fan adonar que s’ha de ser molt educat quan un va com a tècnic d’un grup. Que no costa res dir “bona tarda” només entrar, i preguntar quan un podrà fer la seva feina. Entendre que sempre hi poden haver-hi problemes i, també, que si el rider tècnic està malament, qui ha de solventar els problemes no és qui monta, sino qui ha enviat malament el rider. Que no costa gens agrair la feina de cadascú, que ser educat és fàcil, però sobretot ben correspost. El món és molt petit i qui sap si mai em tornaré a trobar amb aquesta persona…