Ahir em vaig trobar fent una cosa que feia anys no feia: montar un equip de so (anar a un magatzem a carregar un camió, conduir fins al lloc, descarregar, montar…). El concert tenia lloc a Santes Creus, dins d’un cicle de músiques de la Ruta del Císter que cada any produeixen els de Batall. Ja hi som… Batall va pensar en mi per tenir controlats els aspectes tècnics. Però ves per on, això també incloia, i no tenia clar, la part de càrrega, montatge, etc. Si fos un concertillo normal, cap problema (o sí, que crec que m’ho he currat durant anys per evitar això), però quan parlem de Santes Creus parlem de 2 h de càrrega i altres 2 h de descàrrega matadores, entre terres empedrats inestables, escales cada dos per tres i una sala a un primer pis amb un sencill ascensor com a única ajuda (i no per tot) a l’altre punta del monestir. Però com que sóc incapaç de dir que no… vinga som-hi. 

Tocava la Lídia Pujol en formació de quintet (piano i teclat, contrabaix, bateria convencional i un guitarra -joveníssim i boníssim alhora- amb una elèctrica i una espanyola). Ja sabia que tocava, evidentment, però no que no portaven tècnic. Vaig saber-ho a últim moment, quan em vai presentar als músics i ells responien: “ah, tu ets en Ramon, el tècnic que ens farà avui”. Doncs vinga… Tenia por, més aviat curiositat, de veure com seria la Lídia, ara, al meu terreny. I haig de dir que, sincerament, va ser genial. Chapeau!

Genial en tots els sentits. Va demostrar que sap què és un concert, què són i com es fan les proves… què dir i com fer treballar als seus músics… fent oblidar totalment aquell gest de la Plaça Catalunya que, ara sí, deuria tenir un motiu totalment aliè al seu dia a dia. Fetes les paus. Genial el concert-espectacle que ara mateix roda la Lídia Pujol. Ho dic sincerament. Uns arranjaments molt bons, una veu magnífica i un argument tremendament atractiu. El recomano.

Com a anècdota. El concert es feia al dormitori de Santes Creus, un espai espectacular i inmens que, si voleu, es pot visitar. Un aforament per a més de 300 persones, sota, això sí, una calor descontrolada (coses de l’estiu). No és una església i, per tant, no té aquella reverberació descontrolada típica. Però tampoc escapa de problemes: quan hi ha molt de “soroll” (so) a l’escenari, el descontrol és total. Si, a més a més, pujem el MIX de la taula, ala vinga… Aleshores necessitava la col·laboració imprescindible del bateria (en Ramon, que és un toni-manero de tota la vida) i que sacrifiqués dinàmica i confiés “cegament” amb aquell tècnic nou del qui no tenia referència… i va fer bé, i vem fer bé. Va ser un molt bon concert. Tenint en compte la dificultat acústica de la sala, va ser adecuat reconfiar amb l’empresa de sonorització que últimament havia treballat en aquell espai, dblumen (de Valls), amb 4 PS15 frontals (2 per banda, separades uns 6 m en vertical, és a dir, mini-delay però sense retard) i una parella de monitors QSC a 18 m. Això em va permetre no haver de tormentar les primeres files amb un nivell de volum exagerat per tal d’afrontar els 20-25 m llargs de sala (es va omplir de públic) i, alhora, controlar molt més el nivell de volum per no retrobar-me amb aquells problemes de dinàmica que em van fer convèncer al bateria. Sembla ser que ho vaig fer prou bé, ja que tant la Lídia, el públic i la organització em van felicitar. Ufff… fàcil no era. Quan en sàpigue de veritat, ja serà la òstia tu… Un últim incís. La Lídia portava un KM105… definitivament en vull un.

Clar que després del concert a desmontar-lo. 18 h de bolo, la majoria carregant i descarregant racks amunt i avall del monestir. A les 4 llargues de la matinada arribava a casa… estic fet una piltrafa.

Divendres, per fi, podia posar-me darrera una taula de so per tornar a fer un concert amb en Roger Mas, aquest cop, ara sí, en formació quintet. Això implica que, ademés d’ell i la seva guitarra, s’envoltà de nou de la troupe habitual: que si en Pinyu a la bateria (sí sí, bateria, res de semi-percussions), l’Arcadi al contrabaix (crec que han matat el baix elèctric), l’elèctrica de l’Ivan (no li va costar pas gaire entrar a les cançons sense necessitat del one, two, three, four de rigor) i, fins i tot, junt al teclat, un piano liderat per en Guitó. Un nou repertori (però no noves cançons) que intentava apropar l’espectador al món de Verdaguer i “Les cançons tel·lúriques”, sense oblidar encara la “Mística domèstica”, amb alguns arranjaments nous que, perquè no dir-ho, millor aneu a escoltar. 

El concert es va fer a Santa Coloma de Farners (feia dos anys que no hi tocàvem), en un pati-jardí d’una escola forestal, de fet, una antiga casa d’aquestes inmenses que ben goig feia. Unes 300 i més cadires de fusta esperaven a un públic que, com sempre, es mostrava variat en edat però atent a l’oferta. Tot i ser un concert gratuit, aquesta escola-escenari per moments està bastant lluny del poble, per tant, qui hi anava no només “passava per allí”. Pot ser per això, l’organització els premià més tard amb una beguda de la què ara no recordo el nom. L’equip de so gairebé sense cap problema, ja que vaig tenir la oportunitat de demanar-lo jo i, com que els pressupostos solen ser molt ajustats i l’espai tampoc era per a tanta gent, vaig recórrer de nou a So JC (però no eren tan ajustats…). Llàstima de la GL3800 en comptes de la ML demanada, o de la mitat de la PA, tot i que sincerament admeto que en tenia prou amb el què em varen montar (perquè només van montar 300 cadires…). Monitoratge desde PA que, com ja he comprovat en molts casos, amb en Roger i companyia en tenim més que suficient. 

L’anècdota tenia lloc just a mig concert. Havia mirat el temps meteorològic i si bé anunciava possibilitats de tormentes i/o ruixtas dispersos i locals ho feia justament al nord del país, “allà al Pirineu”, per tant, no n’hi vaig fer massa cas. I de fet, des de que vem arribar al lloc lluïa un esplèndid sol que, com no, l’Albert i l’Aputxa (o en Joan) van “agrair” enormement. Sort que les aigües fresques van arribar només 4 h tard… I també és veritat que quan vem començar el concert, amb només 15 minuts de retard (està prou bé… casum), veies algun llampec allà cel enllà, al fons a mà esquerre. Doncs mira, un nuvolet també va voler veure el concert, i a la mitat del repertori, s’ens va acostar massa. Sí, un nuvolet d’aquells que va conseguir fer-nos fora de l’escenari, fer-nos córrer i tapar-ho tot, fer moure el públic corrents cap a aquella escola que es va convertir, per un moment, en un refugi improvitzat. Va parar… però el públic (ni nosaltres) ens vem donar per vençuts. Així que a destapar-ho tot, comprovar-ho i, endavant les atxes! Agrair, com no, la feina -més aviat paciència- dels tècnics (Albert i Joan… sí, sí… només dos).

Total, que tornava a fer un bon concert amb en Roger, on tots es van mostrar esplèndids i, de nou, on ens ho vem passar bé, des del primer moment, pluja inclosa (que, per cert, va otorgar protagonisme a “I la pluja es va assecar”)… que ja ens feia falta. La desgràcia és que, per tornar al quintet, hauré d’esperar a la segona oportunitat, que el pròxim, el de Sants, hauré d’estar amb en Marky. Bon concert, i fent les paus amb mi, en Roger i la banda sencera, que feia molt que no ens trobàvem i ens ho passàvem bé. Ah! Una altre curiositat tècnica: per raons que no vénen al cas, aquella nit no tenia el Shure Beta87 que normalment monto a en Roger i, com que el Shure SM58 no m’atrau massa per ell (per la seva veu), vaig voler probar un altre micròfon que tenia en cartera: un Shure 86. Per entendre’ns, la versió no-beta i econòmica del Beta87… i el resultat em va encantar!

És una feina que no sabia com descriure-la. Em feia il·lusió fer-la i sens dubte m’ha agradat. Em permet compartir amb els que vénen tot allò que espero d’un regidor i/o assistent de FOH quan sóc jo el qui va. Ja des del primer dia vem rebre moltes felicitacions, en part (per no dir-ne tota) per la feina feta per en Pepo Busquets (el cap de producció del festival i, alhora, de Batall), però també per la “velocitat de reacció”. Tot ha sortit extremadament sobre rodes. Cosa que, per altre part, a mig festival ens feia una mica de por: què és el què ha d’anar malament? ens preguntàvem…

En el què es refereix a la part tècnica, l’empresa escollida ha estat la ja extinguida Fatsini (ara NK), que aportava un més que correcte equipament tècnic: PA Mica de Meyer Sound (4 Mica per banda, amb 4 subgreus disposats en línea frontal -això sí, sense la correcció d’arc), monitors Meyer Sound, microfinia variada (tot i que no han aconseguit, els de l’empresa, aportar el 100% dels models estimats), una vella Soundcraft a monitors i un control de FOH format per un rack de dinàmica amb 6 compressors Focusrite, 2 SPX990, 1 PCM81 i una taula de control Legend 3000 (una sort, ja que per desgràcia seva la Soundcraft S400 que tenen es va mullar i no l’han pogut portar… ufffff). El personal, amb una clara excepció, amb molt que desitjar, però també cal dir que van fer la feina.

Per mi, ha estat un repte interessant tècnicament. El primer grup no portaven tècnic i es composava de dos violins, dos acordions i, a part dels coros, una veu principal. Tècnicament bastant sencill, amb pocs problemes, com a mínim, a FOH. Els segons eren Calima, amb en Robert com a tècnic (el seu habitual), que sí que va tenir problemes amb els subgreus, però que va saber compensar ràpidament durant el bolo. El tercer grup, de Mali (Àfrica) portava un guiri francès com a tècnic, que va recordar-me, sense voler, lo apreciades que poden ser les Mica quan, ademés, tens una Legend com a taula principal. Un so impressionant i més que correcte. En Javier Colina (crec que es diu així… jo i la meva memòria de peix), també portava el seu tècnic, un tal Ricard, que tot i semblar que no fes massa cosa, va fer sonar igualment l’equip de manera espectacular.

Anit em tocava a mi fer els America Contemporànea… un impressionant grup de 9 músics tots ells líders en els seus respectius camps: piano, violí, veu, guitarra (incloent una Godin i un Cuatro), flauta, acordió, baix i dos sets de percussió (un d’ells el cajón peruà, l’original). Tot i que tenen el seu tècnic, aquest no podia arribar-se a Tarragona sense un vol massa car, així que en Jordi de Batall els va convèncer que jo ho sabria fer. El repte estava plantejat i em va ocórrer allò que sol passar quan el nivell musical es abrumant. Les proves va fer-se ràpid i corrents per tema d’horaris. A l’estar situats davant mateix de la catedral, hem de respectar el silenci absolut entre les 19.30 i les 20.00 h: la misa (perquè quan jo era jovenet duraven més d’1 h i ara no més de mitja?). Així que entre les 20.00 i les 22.00 h tenia temps de probar. Però clar, els músics han de sopar… ufff… histèria. Vaig sortir de les proves amb la sensació de que tot i saber que tots i cadascun dels 34 canals (34!!!!) sonaven de manera independent bé, la mescla no era del tot bona. Tot i saber que el líder de la banda, en Benjamín (pianista brasiler) va donar l’ok corresponent. Em donava la sensació que més que un “ok”, era un “vale, si és això el què pots fer… doncs vale”. Però la sorpresa, de nou, apareix de manera màgica quan comença el concert i t’adones que tot sona perfecte. Com sempre, els músics anaven a la seva bola durant les proves, donant el màxim de sí durant el concert. 

Tot i ser un grup de jazz fussió a vegades complicat, la gent va saber-los escoltar amb paciència i, en alguns casos, devoció. Un bon concert, en molts sentits.

Ara a esperar que toquin els últims del festival, l’Orquestra àrab de Barcelona. De nou, sembla ser que no porten tècnic… moment per despedir-se de la Legend i a esperar i desitjar tornar-la a trobar de nou el més aviat possible. Tot i que prefereixo, oi tant, un H3000… com no. Ah! Amb una mica mica de sort, en pocs dies coneg una XL8 XL4… ganes en tinc.

Post-Data: Després d’una (crec jo) merescuda dutxa i a punt de tornar a l’escenari, he vist el bloc de Casafont, on s’informa que ja té l’estudi acabat. Felicitats Ramon Pujol! Ara és moment de fer-lo funcionar… espero estar-hi aviat, treballar-hi i ja us comentaré què tal (segurament, perfecte!).

Les desgràcies no venen mai soles. Ja he dit en una altre entrada (recuperada del bloc de notes) que, així vist per sobre, el concert d’anit va anar prou bé. Vem començar amb 15 minuts de retard, però en Marky va plegar veles a les 3 en punt. Menys de mitja hora més tard, enfilàvem cap a l’aeroport, en una furgoneta Ford tremenda (de vella i carralla), que mai més amunt de 80 km/h va arribar finalment al voltant de les 5 de la matinada (ja era de dia!!!!!) a l’aeroport. Un aeroport que tot just obria portes. El segon avió que s’enfilava era el nostre, amb destí a Munich. Si l’anada van ser més de 9 h, la tornada havia de ser més ràpida (el temps d’enllaç era molt més curt a Munich). Conseguim facturar i tenim prou temps per fer un café abans d’enlairar-nos. Però quan estem a punt d’embarcar, la noia tonta ens diu somrient: “Cancelled flight”. 

Acabo d’arribar de l’aeroport. Hem perdut casi 10 h, la majoria a Belgrat esperant un vol que ens havia de fer sortir d’aquell infern. Crec que he acabat “odiant” Sèrbia. Vaig tenir molta sort al deixar als companys esperant l’equipatge del vol cancelat i aventurar-me a buscar alternatives al vol. No vaig fer cap cua i, quan després de 30 minuts de negociació i búsquedes, tenia darrera meu la resta de passatgers esperant trobar la mateixa solució. En el nostre cas era un nou vol que ens havia de portar primer a Frankfurt i després a Barcelona. En principi ho havia de fer a les 12.00, però de nou l’amable gent de Sèrbia ens va fer mostra de la seva acollida retrasant-nos de nou el vol 1,20 h. Perfecte tu. Per sort, el vol de Frankfurt a BCN tan sols es va demorar uns minutets.

Sí sí… sé que son coses que passen i tenen que passar. I que és part de la feina i que poc podem fer. Però fot molt que smepre passi de tornada, mai d’anada (ara va quan … puf).

De moment tanco aquesta primera gira amb en Marky. Ara començo la producció tècnica del Kesse de Tarragona (un nou projecte personal que també m’ha de posar a proba). Com no, en tinc ganes, tot i que de nou no em permeti estar amb el nano durant, com a mínim, 1 setmana més. Però vai escollir aquesta feina.

Però tot per “disfrutar”, en principi del què va ser considerat el millor festival europeu del 2007, cosa que no dubto ara si em poso a la pell del públic, però no pas a la pell de l’artista/grup. Amb una nova falta de respecte, ens vem acabar d’acostumbrar a les aigües calentes i a l’absència de càtering. Absolut, menys en un entrepà d’aspecte dubtós. De nou vem patir aquella sensació de deixadesa dels eslovacs (o eslovens)… però amb un concert espectacular (ens van donar copia en vídeo, penjaré quelcom) on el públic es va entregar de bona manera.

L’equip era un Martin volat, de nou, mal montat. Molts defectes en les baixes frecuències però, sobretot, en aguts. La mescla era difícil perquè si et movies 1 o 2 m, tot cambiava. La gent, però, va disfrutar. Equip de mínims, amb pals de micro de mala cualitat, Crest a control (de 36 canals), que van fer inútils les proves de so (de fet, el line check es va convertir de nou en sound check), posició de FOH desplaáda i super allunyada… Però un bon concert. Ràpid i curt… perquè haviem de plegar a les 3 en punt de la nit, ja que el vol sortia a les 6…

El festival bastant correcte, amb algunes sorpreses desagradables (Gossip o els caps de cartell Offspring) i d’altres realment espectaculars, com els magnífics Flogging Molly. Curiós, però, que tot el show acabés a mitja nit… 

Després, dia de descans. Llevar-nos tard, passejar per una espècie de platja gens còmoda, dinar en un xiringuito sense gaires pretensions i, per no avorrir-nos (i ja que tenim la possibilitat) anirem a veure els que toquen avui (entre ells els Judas Priest). Feia falta poder dormir una mica, oi tant.

Dels que vem veure tocar destacaria el Opeth, amb qui vem compartir unes (bastantes) cerveses la nit anterior. Suecs, si malament no recordo, amb un estil curiós, contundent i fort. Recomenables. La jornada segona del festival era més heavy, i es notava, per exemple, amb l’entrada dels Cavalera Conspiracy, un record potent i fresc dels Sepultura. Els dos germanets van fer la feina dignament, alhora i precisa. Decepció criticable amb els Within Temptation, tot i la seva perfecte posada en escena i el magnífic so, només superat pels Judas Priest (D1). I aquests últims, sensacionals… son vells, tu… però porten una canya a sobre magnífica.

A mitja nit, taxi cap a l’aeroport, espera obligada, vol nocturn, tren que no arriba i descansar a casa. Anar a veure en Pol, disfrutar molt d’ell, tornar a casa i ara, tot just un parell d’hores abans d’anar cap a Sèrbia, actualitzar una mica el blog… Només em queda Sèrbia i, a partir de dimarts, la producció i direcció tècnica del Kesse de Tarragona. A veure què passa…