Fent les paus (i II): Lídia Pujol a Santes Creus

Diguem que no s’enrecordava, o que sí i que no en volia fer llenya de l’arbre caigut. Tan fa. Vai tornar a fer les paus ahir dissabte. M’explico. Nem camí de les tres temporades junts amb en Roger; qui em segueixi i/o conegui sabrà la “passió” que ambdós tenim per la feina, pel dia a dia, fins i tot per l’amistat. I ara farà un parell d’anys vem tenir l’oportunitat de fer una plaça Catalunya (de Barcelona, clar), en el marc de les festes de la Mercè. No recordo exactament el nom del programa, però consistia en l’actuació de cuatre grups catalans del moment: Mazzoni, Marc Parrot, Lídia Pujol i Roger Mas. Cadascú tenia el seu moment sobre l’escenari i, com a extra, cada grup rebia la col·laboració especial d’un dels altres cantants. En el cas d’en Roger, la invitada era la Lídia Pujol (que, alhora, tocava penúltima, just abans que nosaltres). Durant les proves de so (que, per cert, van ser caòtiques per motius que tampoc vénen al cas), evidentment, vaig requerir la presència no només de la Lídia, sino alhora del seu tècnic de so, en Joan Forners (que hauria o bé de treballar el canal de la veu d’ella o, també i com va fer, donar el vist i plau al treball fet). El cas és que aquell dia no deuria ser bo per ella, ja que després de dos (això sí) brutals acoples de monitors (causa directe d’aquelles proves nefastes de so), a la Lídia li va agafar quelcom extrany, perquè se li va girar la truita i, micròfon en mà, va deixar anar un insult irreproduible dirigint la seva mirada a control FOH, on érem en Forners i servidor. Estem parlant d’una Plaça Catalunya que, encara que estéssim en proves, fàcilment hi haurien un o dos milers de persones fent el xafarder (era la Mercè, recordem)… les coses no es fan així. Jo vaig reaccionar mutejant la PA, anant a escenari i donant per acabades les proves. En Forners no es va extranyar, semblava que de tant en tant això era normal. He de reconèixer que els dos acoples van ser molt i molt bèsties, però també que el responsable d’allò era, com a molt, el tècnic de monitors, que ella tenia no pas a 45 m en direcció frontal, sino a  tan sols 5 a la seva mà esquerra. La seva reacció a mi no em va semblar gents correcta, encara menys professional. Així es va quedar la història. Quelcom que he anat arrossegant, sense mal rotllos, durant casi dos anys.

Ahir em vaig trobar fent una cosa que feia anys no feia: montar un equip de so (anar a un magatzem a carregar un camió, conduir fins al lloc, descarregar, montar…). El concert tenia lloc a Santes Creus, dins d’un cicle de músiques de la Ruta del Císter que cada any produeixen els de Batall. Ja hi som… Batall va pensar en mi per tenir controlats els aspectes tècnics. Però ves per on, això també incloia, i no tenia clar, la part de càrrega, montatge, etc. Si fos un concertillo normal, cap problema (o sí, que crec que m’ho he currat durant anys per evitar això), però quan parlem de Santes Creus parlem de 2 h de càrrega i altres 2 h de descàrrega matadores, entre terres empedrats inestables, escales cada dos per tres i una sala a un primer pis amb un sencill ascensor com a única ajuda (i no per tot) a l’altre punta del monestir. Però com que sóc incapaç de dir que no… vinga som-hi. 

Tocava la Lídia Pujol en formació de quintet (piano i teclat, contrabaix, bateria convencional i un guitarra -joveníssim i boníssim alhora- amb una elèctrica i una espanyola). Ja sabia que tocava, evidentment, però no que no portaven tècnic. Vaig saber-ho a últim moment, quan em vai presentar als músics i ells responien: “ah, tu ets en Ramon, el tècnic que ens farà avui”. Doncs vinga… Tenia por, més aviat curiositat, de veure com seria la Lídia, ara, al meu terreny. I haig de dir que, sincerament, va ser genial. Chapeau!

Genial en tots els sentits. Va demostrar que sap què és un concert, què són i com es fan les proves… què dir i com fer treballar als seus músics… fent oblidar totalment aquell gest de la Plaça Catalunya que, ara sí, deuria tenir un motiu totalment aliè al seu dia a dia. Fetes les paus. Genial el concert-espectacle que ara mateix roda la Lídia Pujol. Ho dic sincerament. Uns arranjaments molt bons, una veu magnífica i un argument tremendament atractiu. El recomano.

Com a anècdota. El concert es feia al dormitori de Santes Creus, un espai espectacular i inmens que, si voleu, es pot visitar. Un aforament per a més de 300 persones, sota, això sí, una calor descontrolada (coses de l’estiu). No és una església i, per tant, no té aquella reverberació descontrolada típica. Però tampoc escapa de problemes: quan hi ha molt de “soroll” (so) a l’escenari, el descontrol és total. Si, a més a més, pujem el MIX de la taula, ala vinga… Aleshores necessitava la col·laboració imprescindible del bateria (en Ramon, que és un toni-manero de tota la vida) i que sacrifiqués dinàmica i confiés “cegament” amb aquell tècnic nou del qui no tenia referència… i va fer bé, i vem fer bé. Va ser un molt bon concert. Tenint en compte la dificultat acústica de la sala, va ser adecuat reconfiar amb l’empresa de sonorització que últimament havia treballat en aquell espai, dblumen (de Valls), amb 4 PS15 frontals (2 per banda, separades uns 6 m en vertical, és a dir, mini-delay però sense retard) i una parella de monitors QSC a 18 m. Això em va permetre no haver de tormentar les primeres files amb un nivell de volum exagerat per tal d’afrontar els 20-25 m llargs de sala (es va omplir de públic) i, alhora, controlar molt més el nivell de volum per no retrobar-me amb aquells problemes de dinàmica que em van fer convèncer al bateria. Sembla ser que ho vaig fer prou bé, ja que tant la Lídia, el públic i la organització em van felicitar. Ufff… fàcil no era. Quan en sàpigue de veritat, ja serà la òstia tu… Un últim incís. La Lídia portava un KM105… definitivament en vull un.

Clar que després del concert a desmontar-lo. 18 h de bolo, la majoria carregant i descarregant racks amunt i avall del monestir. A les 4 llargues de la matinada arribava a casa… estic fet una piltrafa.