Fent les paus (I): Roger a Caldes

Necessitava un cap de setmana com aquest? És diumenge al migdia i m’adono que estic fet un piltrafa. Cansat i abatut després d’una duríssima jornada intensa laboral ahir. Però alhora content i animadíssim pels resultats de tot el cap de setmana. Una espècie de blanc i negre controlat que ara mateix, aprofitant la ressaca de son que m’acompanya, agafa un protagonisma més aviat exagerat. 

Divendres, per fi, podia posar-me darrera una taula de so per tornar a fer un concert amb en Roger Mas, aquest cop, ara sí, en formació quintet. Això implica que, ademés d’ell i la seva guitarra, s’envoltà de nou de la troupe habitual: que si en Pinyu a la bateria (sí sí, bateria, res de semi-percussions), l’Arcadi al contrabaix (crec que han matat el baix elèctric), l’elèctrica de l’Ivan (no li va costar pas gaire entrar a les cançons sense necessitat del one, two, three, four de rigor) i, fins i tot, junt al teclat, un piano liderat per en Guitó. Un nou repertori (però no noves cançons) que intentava apropar l’espectador al món de Verdaguer i “Les cançons tel·lúriques”, sense oblidar encara la “Mística domèstica”, amb alguns arranjaments nous que, perquè no dir-ho, millor aneu a escoltar. 

El concert es va fer a Santa Coloma de Farners (feia dos anys que no hi tocàvem), en un pati-jardí d’una escola forestal, de fet, una antiga casa d’aquestes inmenses que ben goig feia. Unes 300 i més cadires de fusta esperaven a un públic que, com sempre, es mostrava variat en edat però atent a l’oferta. Tot i ser un concert gratuit, aquesta escola-escenari per moments està bastant lluny del poble, per tant, qui hi anava no només “passava per allí”. Pot ser per això, l’organització els premià més tard amb una beguda de la què ara no recordo el nom. L’equip de so gairebé sense cap problema, ja que vaig tenir la oportunitat de demanar-lo jo i, com que els pressupostos solen ser molt ajustats i l’espai tampoc era per a tanta gent, vaig recórrer de nou a So JC (però no eren tan ajustats…). Llàstima de la GL3800 en comptes de la ML demanada, o de la mitat de la PA, tot i que sincerament admeto que en tenia prou amb el què em varen montar (perquè només van montar 300 cadires…). Monitoratge desde PA que, com ja he comprovat en molts casos, amb en Roger i companyia en tenim més que suficient. 

L’anècdota tenia lloc just a mig concert. Havia mirat el temps meteorològic i si bé anunciava possibilitats de tormentes i/o ruixtas dispersos i locals ho feia justament al nord del país, “allà al Pirineu”, per tant, no n’hi vaig fer massa cas. I de fet, des de que vem arribar al lloc lluïa un esplèndid sol que, com no, l’Albert i l’Aputxa (o en Joan) van “agrair” enormement. Sort que les aigües fresques van arribar només 4 h tard… I també és veritat que quan vem començar el concert, amb només 15 minuts de retard (està prou bé… casum), veies algun llampec allà cel enllà, al fons a mà esquerre. Doncs mira, un nuvolet també va voler veure el concert, i a la mitat del repertori, s’ens va acostar massa. Sí, un nuvolet d’aquells que va conseguir fer-nos fora de l’escenari, fer-nos córrer i tapar-ho tot, fer moure el públic corrents cap a aquella escola que es va convertir, per un moment, en un refugi improvitzat. Va parar… però el públic (ni nosaltres) ens vem donar per vençuts. Així que a destapar-ho tot, comprovar-ho i, endavant les atxes! Agrair, com no, la feina -més aviat paciència- dels tècnics (Albert i Joan… sí, sí… només dos).

Total, que tornava a fer un bon concert amb en Roger, on tots es van mostrar esplèndids i, de nou, on ens ho vem passar bé, des del primer moment, pluja inclosa (que, per cert, va otorgar protagonisme a “I la pluja es va assecar”)… que ja ens feia falta. La desgràcia és que, per tornar al quintet, hauré d’esperar a la segona oportunitat, que el pròxim, el de Sants, hauré d’estar amb en Marky. Bon concert, i fent les paus amb mi, en Roger i la banda sencera, que feia molt que no ens trobàvem i ens ho passàvem bé. Ah! Una altre curiositat tècnica: per raons que no vénen al cas, aquella nit no tenia el Shure Beta87 que normalment monto a en Roger i, com que el Shure SM58 no m’atrau massa per ell (per la seva veu), vaig voler probar un altre micròfon que tenia en cartera: un Shure 86. Per entendre’ns, la versió no-beta i econòmica del Beta87… i el resultat em va encantar!