Iniciant el 2008: crònica

Ben bé no sé què m’esperava la nit de cap d’any a Ceuta. El fet de passar el cap d’any a Àfrica (volguem o no, allò ho és) i en un ambient totalment nou no va soposar res més que un parell d’anècdotes més aviat personals. Ceuta em va sorprendre (a mi i a tots) com a ciutat. Està molt neta (sempre veus gent, fins i tot a mitja nit, netejant-la) i l’ambient poc té a veure amb aquella imatge de deixadesa que un, falsament, es recrea mentalment. Em va sorprendre la verdor, però no sé si artifical o natural, ja que tan sols ens vem moure per entre un petit troç de la ciutat. El què sí és cert és que segurament la meitat de la població és musulmana, tal i com vem poder comprobar als voltants de mitja nit.

Hi vem arribar el 30, després d’esperar dos dies a Màlaga. Cap problema per entrar amb la furgoneta (em tocava conduir a mi, i en Marky s’hi va apuntar). El ferry ni tan sols 40 minuts… de fet, mai deixes de veure terra. La ciutat acollidora, i els de la sala, també. Si més no el primer dia. De fet, és el 30 el dia que montem l’escenari i tot i que els de la sala l’etiqueten com la que té el millor equip del món (evidentment, no), em trobo amb imitacions de PS15 mal penjades al sostre (dues de les caixes tirant directament a una columna), i un control format per una A&H, amb un efecte i un parell de compressors Alesis. Ni tan sols ecualització per la PA, encara menys pels monitors. Va faltar material que, com no, van haver de comprar de pressa i corrents. Però es podia fer el concert amb totes les de la llei. Com així va ser, davant d’una audiència que ves a saber exactament què feia un cap d’any com aquell. Tan li fa, és feina.

L’anècdota es dona a mitjanit del 31. Poques hores abans ens inviten a sopar en un dels locals de la sala. Un lloc petit on només podem sopar nosaltres. Tenim posat el chip de concert i, per tant, estàvem aliens totalment al fet que fos cap d’any. Només 20 minuts abans de l’hora indicada, s’ens ocurreix celebrar-ho. Ens trobem els músics, el mànager i jo al hall de l’hotel, un 4 estrelles, però ens trobem que el bar del mateix, per allò de la familia i el cap d’any, tanca aquella nit. Caminem carrer avall fins trobar-nos amb una curta avinguda on s’hi veu bastanta gent, i alguns bars oberts. És cap d’any pels cristians, però no pas pels musulmans. Aquests segueixen fent la seva vida, fins i tot creiem que ho fan expressament per mostrar un cert “rebuig” a la celebració cristiana. És una idea. El fet és que més que cristiana, el canvi d’any ja és una cosa més social… així que entrem al primer local en busca d’unes cerveses i un canal de televisió. Però no serà tan fàcil. Alguns dels bars no venen cervesa (res d’alcohol), tal i com diuen les tradicions musulmanes. Un parell de portes més enllà n’hi ha un que sí. Pot posar TVE o alguna cadena nacional per veure les campanades? No, no… aquí només AlJesira…

Dos o tres minuts abans de mitja nit em trobo amb en Martín, en Marce, en Sebastián i en David assentats en una de les poques taules d’alumini lliures d’un dels bars oberts d’una petita avinguda de Ceuta. Darrera, una paret tapiada, amb un parell de grafits que, escrits en àrab, poc entenem. El carrer ple de gent, tots àrabs… Només les botzines dels vaixells ens van indicar que ja era el 2008… Vem aixecar cadascú la seva cervesa i vem felicitar-nos. Era el 2008.

L’any va continuar amb un llarg viatge de Ceuta a Vigo, casi 18 h. L’endemà concert a Vigo (èxit), després A Carballo (A Coruña), Burgos i, la nit de reis, a Bilbao. Aquest últim espectacular, amb un Cafè Antzoki ple a rebossar, i amb prop d’un miler de persones embogides amb els temes de Ramones. A les 9 del matí del dia de reis, enfilàvem camí cap a Barcelona.

El dilluns passat ells volaven cap a Tel Aviv, Israel. Jo no hi he anat, bàsicament pels pressupostos però també perquè tinc feina amb la revista. Els queda passar aquest cap de setmana a Grècia i, dimarts i dimecres, ens tanquem a Musiclan per gravar un tema. Ja en parlarem.