Kesse (Tarragona)

Ho deixava entreveure en passats posts: porto tota aquesta setmana “tancat” en la regidoria i producció tècnica de l’espai més gran del festival de músiques del món Kesse de Tarragona. Aquest festival, de llarga trajectòria, té dues diferències importants enguany: la primera és que tota la producció tècnica i artística la porta Batall; la segona que en comptes de fer els concerts només als caps de setmana, s’han concentrat tots en una sola, dia sí, dia també. Els de Batall m’han contractar per fer la regidoria de l’escenari gran (pla de la seu) així com fer-ne l’assistència tècnica de FOH si el grup porta tècnic o ser-ne’l en cas contrari.

És una feina que no sabia com descriure-la. Em feia il·lusió fer-la i sens dubte m’ha agradat. Em permet compartir amb els que vénen tot allò que espero d’un regidor i/o assistent de FOH quan sóc jo el qui va. Ja des del primer dia vem rebre moltes felicitacions, en part (per no dir-ne tota) per la feina feta per en Pepo Busquets (el cap de producció del festival i, alhora, de Batall), però també per la “velocitat de reacció”. Tot ha sortit extremadament sobre rodes. Cosa que, per altre part, a mig festival ens feia una mica de por: què és el què ha d’anar malament? ens preguntàvem…

En el què es refereix a la part tècnica, l’empresa escollida ha estat la ja extinguida Fatsini (ara NK), que aportava un més que correcte equipament tècnic: PA Mica de Meyer Sound (4 Mica per banda, amb 4 subgreus disposats en línea frontal -això sí, sense la correcció d’arc), monitors Meyer Sound, microfinia variada (tot i que no han aconseguit, els de l’empresa, aportar el 100% dels models estimats), una vella Soundcraft a monitors i un control de FOH format per un rack de dinàmica amb 6 compressors Focusrite, 2 SPX990, 1 PCM81 i una taula de control Legend 3000 (una sort, ja que per desgràcia seva la Soundcraft S400 que tenen es va mullar i no l’han pogut portar… ufffff). El personal, amb una clara excepció, amb molt que desitjar, però també cal dir que van fer la feina.

Per mi, ha estat un repte interessant tècnicament. El primer grup no portaven tècnic i es composava de dos violins, dos acordions i, a part dels coros, una veu principal. Tècnicament bastant sencill, amb pocs problemes, com a mínim, a FOH. Els segons eren Calima, amb en Robert com a tècnic (el seu habitual), que sí que va tenir problemes amb els subgreus, però que va saber compensar ràpidament durant el bolo. El tercer grup, de Mali (Àfrica) portava un guiri francès com a tècnic, que va recordar-me, sense voler, lo apreciades que poden ser les Mica quan, ademés, tens una Legend com a taula principal. Un so impressionant i més que correcte. En Javier Colina (crec que es diu així… jo i la meva memòria de peix), també portava el seu tècnic, un tal Ricard, que tot i semblar que no fes massa cosa, va fer sonar igualment l’equip de manera espectacular.

Anit em tocava a mi fer els America Contemporànea… un impressionant grup de 9 músics tots ells líders en els seus respectius camps: piano, violí, veu, guitarra (incloent una Godin i un Cuatro), flauta, acordió, baix i dos sets de percussió (un d’ells el cajón peruà, l’original). Tot i que tenen el seu tècnic, aquest no podia arribar-se a Tarragona sense un vol massa car, així que en Jordi de Batall els va convèncer que jo ho sabria fer. El repte estava plantejat i em va ocórrer allò que sol passar quan el nivell musical es abrumant. Les proves va fer-se ràpid i corrents per tema d’horaris. A l’estar situats davant mateix de la catedral, hem de respectar el silenci absolut entre les 19.30 i les 20.00 h: la misa (perquè quan jo era jovenet duraven més d’1 h i ara no més de mitja?). Així que entre les 20.00 i les 22.00 h tenia temps de probar. Però clar, els músics han de sopar… ufff… histèria. Vaig sortir de les proves amb la sensació de que tot i saber que tots i cadascun dels 34 canals (34!!!!) sonaven de manera independent bé, la mescla no era del tot bona. Tot i saber que el líder de la banda, en Benjamín (pianista brasiler) va donar l’ok corresponent. Em donava la sensació que més que un “ok”, era un “vale, si és això el què pots fer… doncs vale”. Però la sorpresa, de nou, apareix de manera màgica quan comença el concert i t’adones que tot sona perfecte. Com sempre, els músics anaven a la seva bola durant les proves, donant el màxim de sí durant el concert. 

Tot i ser un grup de jazz fussió a vegades complicat, la gent va saber-los escoltar amb paciència i, en alguns casos, devoció. Un bon concert, en molts sentits.

Ara a esperar que toquin els últims del festival, l’Orquestra àrab de Barcelona. De nou, sembla ser que no porten tècnic… moment per despedir-se de la Legend i a esperar i desitjar tornar-la a trobar de nou el més aviat possible. Tot i que prefereixo, oi tant, un H3000… com no. Ah! Amb una mica mica de sort, en pocs dies coneg una XL8 XL4… ganes en tinc.

Post-Data: Després d’una (crec jo) merescuda dutxa i a punt de tornar a l’escenari, he vist el bloc de Casafont, on s’informa que ja té l’estudi acabat. Felicitats Ramon Pujol! Ara és moment de fer-lo funcionar… espero estar-hi aviat, treballar-hi i ja us comentaré què tal (segurament, perfecte!).