Mas en solitari

Un ha d’estar molt segur del què pot oferir i, sobre tot, del com ho pot oferir per atrevir-se a fer un recital sol (guitarra en mà, tot i que pot ser qualsevol altre instrument) davant d’un mig miler de persones. Evidentment, qüestionar-se això d’algú que fa més de 10 anys que ho fa pot estar fora de lloc; però fer-ho quan et passes concert rera concert analitzant-lo i buscant què pot millorar, agafa forma en quan, de cop i volta, t’adones que darrera hi ha hagut, com a mínim, reflexió i, per tant, el resultat millora.
Dijous a la nit, al pati del Museu de la Mediterrànea de Torroella de Montgrí. Roger Mas sol amb la seva Godin, amb 2 PS10 de monitors i 4 Turbosound (similars a unes PS15, per entendre’ns) com a PA. Una sempre desagradable 01 a control. Tot ple… clar que era gratuït, però també destacar que les “baixes” van ser poques. Mig centenar de CDs venuts. I la diferència?
Un cantautor no només ha de saber cantar i composar, sino també saber “explicar-se” sobre l’escenari. Saber fer entendre cada una de les seves lletres (més en un país on, mal acostumats als grups extrangers junt a aquesta incultura d’idiomes que encara arrosseguem, escoltem més la música que el missatge) però també sabe fer-ho bé. Saber sortir sense repertori i escoltar el què diu la gent amb els seus comentaris, gestos, els sorollets de les cadires, l’estona que aplaudeixen… I anar desbrossant el què tens pensat cantar de la manera més fluida possible. Tot això, acompanyat d’algunes paraules, missatges que et defineixen, a tu o a les cançons… per acabar un recital amb el millor resultat possible.
Doncs ahir va ser un d’aquells dies en què en Roger, en solitari, crec que se’n va sortir millor. On va saber fer fluir les paraules, emocionar amb les cançons i trencar mica en mica el gel del públic per posar-se’l a la butxaca i acabar treient un somriure de plaer i felicitat a cadascú dels qui omplien aquell pati. Sí noi, has fet bona feina (ja t’ho he dit esmorzant).
Pel què fa a mi, també bon concert. Més arriscat amb els efectes, intentant otorgar-li dimensionalitat al sempre complicat binomi guitarra/veu. De nou amb el 86, que de mica en mica vaig coneixent, tot i que començo a trobar a faltar el Beta87 i, encara més, a desitjar el KSM105. Menys dinàmica a la veu i més a la guitarra… una solució que m’està agradant.