Pels pèls, amb Quico Pi (Part 1)

Ahir, dissabte. Recollida de músics al voltant de les cinc de la tarda. L’agenda demana estar a les 7 en punt a l’Auditori de Tarragona. Tot ben organitzat, com sempre. El concert és a dos d’onze. “Hi anem massa d’hora”, remuga algú. Doncs sort hem tingut.  El protagonista és una furgoneta Mercedes Vito mixta (6 passatgers, espai per càrrega) llogada a Europcar. Quan ja tenia recollits a tots els músics, just a la sortida de Barcelona, s’encén parpadejant la llum de l’oli i apareix el missatge “Hi”, de high: hi ha massa oli i el manual demana que s’en purgui.

Ens trobem a l’àrea de servei del Llobregat, la Medas/Agip. Sis persones, molts instruments; les sis passades de la tarda. L’única solució és seguir les instruccions d’Europcar que, en els millors dels casos, ens manté parats en aquesta àrea al voltant de 2 hores. El tema és que primer han de venir a buscar la furgoneta averiada (ningú, ni tan sols el RACC, vol posar-hi les mans: està en garantia Mercedes), cosa que va ocórrer amb una velocitat relativament terminal (després de fer-los notar que estàvem a Barcelona, no pas a Màlaga). El segon pas, un únic taxi em portava de l’àrea de servei a l’aeroport (la única oficina Europcar oberta aleshores). Allà em donaven una segna furgoneta, tornava a l’àrea de servei i acabàvem el viatje a Tarragona. A les 20.20 entro a l’Aeroport, a l’oficina d’Europcar. Ningú enten el català. Els dóno el número de reserva i em confirmen que, degut a les circumstàncies, fins allà les 22.00 h no tindran una Vito 9 places lliure. Els recordo que, degut a les circumstàncies, necessitava una Vito 6 places amb càrrega en aquell mateix moment. La negativa és absoluta per part d’Europcar.

Em poso en contacte amb els músics, aleshores abandonats a l’àrea de servei i els aviso que un company (curiosament el bateria que aquest vespre no toca) ja estava a punt d’arribar on ells éren. Era el PLA B que, de cop, es convertia en PLA A. 10 minuts més tard sabia que els tornava a tenir en marxa, direcció a Tarragona. Però, què passa amb Europcar? Els dic que tan me fa la furgoneta i que vull qualsevol cotxe. Em dónen llargues i se m’acudeix demanar-los el full de reclamacions, “por el tema del catalán”… miraculosament apareix un cotxe lliure. “Aquí tiene las llaves y discúlpenos”. Un adéu protocolari per sortir al pàrking on haig de recollir un Zafira. El bateria els podria tornar a tots a casa… Ja al pàrking m’adono que hi ha una Vito 6 places més carga.

Els demano que VULL aquella furgoneta. Em diuen que no, que está bruta. Més igual. De nou, un altre treballador d’Europcar demostra la seva valua i en menys de 5 minuts me la dona. Sí, està bruta: un cender amb un parell de cigarretes i el vidre brut, per culpa de cuatre gotes del dia abans. Cap problema. Tan difícils han de ser les coses? Em descuido molts detalls, alguns curiosos… Evidentment, Europcar va actuar com havia de fer (demostrant tenir gent valuosa i gent gens agradable), però vem tenir la mala sort de que s’ens va espatllar la furgoneta just en el moment menys oportú. Les solucions que aporten son simplement correctes i, amb temps i paciència, et solucionen el problema.

Això ho veig ara, un cop passada la histèria. Però he de reconèixer que, de nou, les persones estan per sobre de les empreses i de les normes. Un tal Óscar (castellà) era el nom del meu interlocutor amb Europcar Assistència. Aquest bon home es va preocupar tota l’estona de tenir-me informat trucant-me cada dos per tres. Entenia perfectament la meva situació, però només podia fer el què m’oferia. I a l’aeroport de Barcelona, un altre desconegut però amb jaqueta d’Europcar, va treballar-s’ho perquè jo acabés marxant amb una Vito en comptes d’un turisme “gran”. Aquest últim no tenia perquè fer-ho, però és aquest esperit de servei el què realment fa honor a la persona. Ara faltava fer el bolo…