Tel·luritzant-nos

M’hagués encantat poder afirmar ara que quan vem presentar el disc de “Les Cançons Tel·lúriques” estàvem convençuts del seu èxit. De fet, fins i tot el nucli dur de la banda (el propi Roger, obvi, en Xavier Guitó i servidor), tot i saber-lo valorar correctament, no érem conscients de fins on podria arribar el disc. Era una aposta tremendament arriscada, en molts conceptes, moltíssims. I per fi, ara, i de mica en mica, comença a recollir-ne fruits, entre ells el Puig-Porret.

La veritat és que ha estat un estiu bastant diferent als dos anteriors. Amb el “Mística domèstica” vem tenir l’oportunitat de poder tocar en alguns festivals d’estil pop o en places compartint escenaris amb grups més “canyerus”. Però la mística de les tel·lúriques és total i radicalment diferent. Necessitàvem buscar la orientació adecuada, els escenaris perfectes, els moments més adecuats. No es pot fer un concert d’aquest disc envoltat de barres de bar, escenaris de gran boca o, curiosament, en petits escenaris. Complicat, realment complicat. Si sóc sincer, esperava una repercussió mediàtica menor (tret de les primeres crítiques positives que ja van aparèixer en el moment de presentar el disc o, millor dit, just quan el vem posar al mercat). Però tot ha anat canviant positivament.

Primer va ser la invitació per part de l’Altaveu de convertir-nos cap de cartell en un dels dies del seu festival, otorgant-nos tot el protagonisme a l’escenari “gran”, el que monten a la plaça de l’Ajuntament. Un parell d’anys enrera ja vem tocar a l’Altaveu, però en un teatret, amb el pop modificat del “Mística domèstica”. En Roger, quan ho va tenir confirmat, no va dubtar en montar una espectacular formació de 12 músics, un llarg assaig i una preparació ben feta. El resultat va ser, de nou, una allau de crítiques, totes positives, i un èxit aclaparador per part del públic. La mateixa formació, encara en clau de 12, repetia el concert els dos dies següents a la ciutat natal d’en Roger, a Solsona; repetint èxit i crítica.

Paral·lelament, just abans de trepitjar l’escenari de l’Altaveu, entràvem al circuit Ressons, que hem convertit en la gira de l’espectacle. No n’han sortit gaires de concerts (cal dir que l’espectacle, tot i que reduit a 7 músics més producció, segueix sent del “complicats”), però ara, de mica en mica, nem veient cert interès per part d’administracions i programadors per tal de promocionar més aquest espectacle/concert. Si tot va com va, abans que acabi aquest 2008, el Tel·lúriques trepitjarà un continent diferent al nostre.

Dels concerts programats, ja n’hem fet dos. El primer va ser a La Seu d’Urgell, a la sempre tediosa sala Sant Domènech. Més que sala, com s’han especialitzat aquests urgellencs, és una església reconvertida en sala d’actes. Que jo recordi en tenen dues així. N’hi ha una altre (on vem tocar també fa un parell d’anys) que es caracteritza per no tenir sostre, però sí les parets. Això, que complica tremendament l’acústica, es complica encara més amb la paret posterior, totalment de vidre, que és part de la bilbioteca de la ciutat.

La de Sant Domènech tampoc escapa als problemes acústics, encara que té un més que anecdòtic sistema acústic que evita gran part de les ressonàncies de les “capelles”. L’equip va ser montat per una empresa de Manresa, limitat en bastant aspectes. PA Nexo Alpha, amb un bon descontrol de greus, microfonia estàndar “de-fa-deu-anys” (ditxosos C1000), i una ben aprofitada Midas Venice de 32 canals, a qui no li vaig deixar absolutament cap canal lliure. Evidentment, jo no vaig sortir content del meu treball en aquell espai, tot i que els responsables de l’acte i el públic en general sí van quedar-ne, segurament al comparar el resultat d’aquest concert amb tants d’altres que hauran pogut disfrutar en dates anteriors. Està bé, però tot es pot millorar.

No sé si perquè un dels temes principals són “Els Goigs de la Mare de Déu de Solsona”, però el segon concert, que va ser anit, curiosament va tenir lloc a un altre espai “religiós”: el claustre del Monestir de Sant Cugat (espectacular, com sempre). De nou, un altre espai conegut per mi, però amb una empresa de sonorització diferent a la que m’esperava (en ambdues ocasions hi havia treballat com a tècnic montador amb So JC, però mira per on, ara que els esperava em trobo amb d’altres empreses). A Sant Cugat tenia els d’Sclat, amb un equip d’aquells que et faciliten enormement les coses (em vai treure l’espina de La Seu): d&b Q7 de PA, monitors PS10 (no van posar taula de monitors), una Verona i un bon rack de dinàmica. Tot, amb una microfonia més que correcte, apreciant enormement la feina dels tècnics, lloable en tot moment.

El concert va anar força bé, amb una més que generosa asistència de públic (era a l’exterior, un dissabte -per sort sense futbol, a dos de nou), un so bastant correcte i un treball dels músics, com sempre, casi impecable. Ara, però, a seguir esperant nous escenaris (de moment, els pròxims, en configuració de tercet).