1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre em desplaço amunt i avall, al mateix dia, per poder treballar allà on sigui. Des de fa un parell d’anys centro la meva activitat a Catalunya, després de més d’una dècada fent-ho per tot el món amb un artista internacional. Aquí no parlarem d’això, sino del fet que bona part de la meva feina passa a Barcelona i visc a Barcelona, ciutat on s’imposa un ús del transport públic ja de per sí ineficient i car, més encara quan parlem de jornades que comencen de dia i acaben de matinada. Parlar en aquest context d’un scooter és vanal, però… què passa quan he de treballar més enllà de Barcelona?

Així m’arriba un cap de setmana diferent i estrany per això de la pandèmia de la COVID: tres dies de feina seguits, sonoritzant la mateixa banda: un dijous a Montgat, divendres a la ciutat de València i dissabte a Palafolls. La banda es desplaça amb una furgo i servidor opta per tirar-se a la carretera amb la Tricity 300. Sé que la moto aguantarà; però i jo?

BCN-Montgat-BCN

Res a dir, ni tan sols 25 km des del punt de sortida. Ho podriem dir com a “dia normal” i no hi ha res absolutament a dir. Però escullo una configuració de viatge que serà la mateixa de la dels tres dies: res de baúl posterior, bàsicament perquè diu que està homologat fins a 100 km/h i dubto que en alguns moments de l’endemà i, sobretot, el dia de retorn des de València, em limiti a aquests 100 km/h. Tot en una única motxilla (la Surge de The North Face) on hi incloc la microfonia i la roba. La motxilla anirà a sota el seient, per tant no la puc omplir del tot. Però m’hi cap. Fins i tot hi puc posar alguna cosa més, com un guants de recanvi (els d’hivern, per si acàs), la segona capa de la jaqueta de moto, alguna aigua, eines, el set de pluja -jaqueta i pantaló-., un parell de slingues, l’alarma, etc.

BCN – València

La citació al teatre on toquem és a les 15:00 h. M’ho prenc amb molta calma i surto a les 9 del matí. La idea és anar xino-xano, per adaptar-me a les hores sobre la moto (anava sol) i, sobretot, arribar amb suficient marge com per no estressar-me. El concert és a mitja tarda, per tant sabia que podria descansar suficient a la nit, doncs dormiem allà. Per tant, enfilo A-2 per agafar l’AP-7 fins Vilafranca. El primer tram de nacional l’agafo allà, doncs el pas per l’Ordal, que ja me’l coneg, em resultava lent des d’un inici. A Vilafranca agafo la N-340 que m’hauria de deixar a les portes de l’A-7 a tocar de Tarragona. Un calvari. Parlem del divendres 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, dia festiu, que porta a un pont i soleiat, per tant, desenes de pixapins llançats a la carretera en búsqueda dels últims dies de sol d’estiu. Vol dir una N-340 lenta, bastant plena de cotxes i a velocitat de passeig. De fet, el tram fins a Roda de Berà mai aconsegueixo arribar als 80 km/h de les cues de cotxes que hi ha, tot i que amb ziga-zaga aconsegueixo retallar temps. M’avorreix. A més, el camí de bonic no en té res. 

Arribada a l’A7 a tocar de Torredembarra agafo la màxima velocitat que es permet per allunyar-me de Tarragona i el seu entorn, fins a Calafat (es veu el circuit) on recuperes la N-340 i desapareixen els cotxes. A més, els camions tenen prohibit circular-hi, per tant durant km es torna una via relativament ràpida i divertida de fer. 

A l’arribada al País Valencià, a l’alçada de Benicarló, decideixo apretar una mica i retorno a l’AP-7 (on la P de peatge és futil). La Yamaha es comporta molt bé. Arribo als 135 km/h de marcador (segons el GPS, uns 125 km/h reals) sense que es noti, que significava portar el comptarevolucions a les 7.000 voltes constants (a 2.000 del màxim que es permet!). No tremola i l’embat amb el vent és tremendament suportable. Agafes seguretat i trobes a faltar aquest sistema que aguanti la velocitat constant que equipen les T-MAX, per exemple. Ràpidament entro a la V-21 que em deixa a les portes del destí. En total unes 4:45 h en marxa (sense contar descansos) i arribo amb prou temps al teatre com per menjar una mica i recomposar-me físicament.

No sé la diferència entre estar assegut en una moto de dues rodes i el seient incòmode de la Tricity. Ja vaig dir que el seient és més que suficient per ciutat i per sortides de 2-3 h. Però en aquestes 4 llargues seguides l’hi trobava tots els defectes, fins al punt que se’m carregaven els homoplats i m’engarrotaven. Les parades als semàfors a València ciutat eren un oasis de relaxació desitjats. Cansanci real? No gaire. De fet, podent haver anat a dormir a les 10 o 11 de la nit, ho feiem més tard inmersos en llargues xerrades i banals discussions amb els companys músics.

València – Palafolls

Segons els mapes, més de 450 km de distància per autopistes, unes 4:20 h estimades de trajecte. Havia d’arribar a les 17:00, per tant em dóno marge i surto a les 10:00 del matí. Bon esmorzar i camí amunt. Després d’haver recorregut bastant bé el tram per autopista convencional entre Benicarló i València, decideixo que aquest cop ho faré tot per autopista. Portar la Tricity 300 al màxim (sense estrés) i a mi també. Més de 3 hores de marge per descansos i algun dinaret necessari… així que carretera i manta.

El cos no se’m ressent del dia anterior i en dóno gràcies, però la veritat és que a les dues hores de marxa em sento més cansat que el dia anterior… altrament normal. Portar la Tricity de manera constant a 135 km/h, tot i que sense aparent perill físic ni mecànic, comporta estar atent molta més estona i amb un nivell de tensió superior. Les traçades s’han de calcular constantment i en trams de dos carrils per sentit et trobes massa vegades amb conductors a 100 km/h per l’esquerra amb total tranquil·litat. Sóc dels que es queden darrera i esperen que quan es decideixin a mirar el retrovisor ja els avançarà, encara que em porti a certs nivells de desesperació… però trobo que adelantar-los per la dreta suposa augmentar considerablement el risc de caiguda (solen ser aquell conductors que quan et veuen adelantar per la dreta sembla que s’ofenguin però que recuperin la necessitat de ser legals i cambien de carril al més pur estil Carlos Sainz). 

He de parar més sovint. A aquesta velocitat el dipòsit se’m buida cada 200 km. Intento evitar l’última línia (digital) del comptador, ja que fins que no arribes a Catalunya les benzineres estan massa separades i no és moment de saber quin és el límit de reserva real de la moto. Com a curiositat, quan s’aconsegueix el nivell de reserva l’indicador fa pampallugues i apareix un nou contador que, a partir de 0, t’indica quants km has recorregut amb reserva. Només un cop vaig aconseguir fer-ne 16, impotent de veure que les benzineres indicades al navegador o estaven tancades o eran fora de l’autopista (això va ser el dia anterior, anant cap a València). Portava més de 50 km esperant veure una benzinera… L’indicador de reserva, segons el manual, apareix quan queden aproximadament 2,4 litres. En conducció normal, per ciutat, serien uns 18-20 km… però en autopista poden ser 5-8 km! Vaig apurar massa.

Les parades es fan més llargues pel cansanci. Porto un Bluetooth amb auriculars i micro al casc que, en solitari, faig servir per escoltar de fons música o la ràdio. No és un equip que soni massa bé, més aviat al contrari, però compensa el soroll del vent i et distreu una mica escoltant les notícies i algunes tonteriores, sense deixar-te sord al què t’envolta! 

Els peatges els he de negociar bé. Segurament acabaré portant un TeleTac, perquè això d’arribar, parar, estabilitzar la moto, frenar-la, treure’t els guants, obrir-te la jaqueta, treure la cartera, la tarjeta, pagar, recollir el rebut (sóc autònom!) i tornar a la posició de ruta és tremendament llarg. A més, amb les presses et sols deixar alguna cosa a mitges (com apujar-te la cremallera de la jaqueta fins dalt o encabir els guants a dins de la màniga), i no recordes que aquests petits ajustos no els pots fer fins que tornis a parar…

L’última parada la faig al Porta de Barcelona i d’allà trenco per la B-30 per via Mataró agafar la C-32 fins Palafolls. Va ser un tram durillu. Ja portava moltes hores (més les del dia anterior) i arribava una mica just (però dins dels meus marges temporals). El dolor de l’esquena ja era més continu i el cos demanava més estonetes de descans. Però havia d’arribar. Ja portava més de 800 km en 24 h i això passa certa factura.

Palafolls – BCN

El retorn a casa era inevitable. Passada mitja nit, després del concert (que comporta un nou desgast físic i mental) cal tornar a casa. 1 h de camí per fer poc menys de 90 km, i decideixo que per carretera sense peatges. Allarga l’estona poc més de 10 minuts, però m’estalvio la parafernàlia dels peatges i haver d’estar atent de nit a 120 km/h. Per causa de la COVID (bars, restaurants i sales tancades des de feia un parell d’hores), la nacional resta deserta, igual que l’autopista. Els trams d’autopista que agafava, cap problema. Però a la nacional, a 80 o a 50 km/h s’em feia etern… res més que tirar i esperar. 

En el cap de setmana a Cadaqués amb la parella ja m’havia queixat que les llums de creuer (LED) afectaven als vehicles en sentit contrari. No vaig portar-la al taller perquè tenia la sensació que en realitat estaven bé… si anava sol. I així era. En aquesta hora llarga de conducció nocturna cap vehicle es queixa de les llums i jo mateix veig que estan ben regulades: és quan porto paquet i més pes a la part posterior que la moto s’aixeca i molesta. Caldrà resoldre aquest tema!

Tornada tranquila, però pesada pel cansanci (obvi), la major concentració per seguretat pròpia; però relaxada alhora pels canvis constants entre nacional lenta, autpista ràpida i passos entre ciutat (vaig creuar Arenys pel passeig… cosa que no feia desde feia dècades!).

En conclusió mooooolt content. No em calia fer aquest viatge sol i menys encara en moto, però el volia fer i sé que el puc tornar a fer.  A més a un cost realment baix: 1.000 km per poc més de 40 euros peatges inclosos. Ni la millor oferta de tren! La Tricity es va comportar com una campiona, aliena a tots els meus problemes i pensaments: a 50, 80 o a 135 km/h resultava esvelta, sempre amb una mica de potència de reserva per poder solventar qualsevol problemet. Capaç de pujar costes sense perdre velocitat, i resolent amb precisió i força qualsevol corba fins i tot inesperada o a alta velocitat. Com sempre, amb la frenada necessària a cop de puny. Molt content.

 

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la