A Montserrat amb paquet

És dissabte i volem estrenar la Tricity 300 amb la parella, és a dir, la primera sortida amb paquet. Faré servir el Waze com a navegador, ja que té opció de càlcul per a moto (diu que traça carreteres ‘boniques’) que junt amb l’opció de no agafar autopistes ni autovies em porta a camins que no coneg, però lents i curvats. També selecciono no passar per camins de terra. La idea és pujar a Montserrat, que segur serà bonica davant l’absència de turistes.

Us enrecordeu de la pinça que estabilitza la moto al seu pont frontal? El manual d’usuari de la Yamaha explica molt bé que la idea és “assistir” al conductor quan la moto ja està parada. Insisteixo: ja està parada. El triangle basculant té un semi disc que literalment frena el recorregut del triangle, però en canvi deixa funcionant els amortidors. Aquest vídeo (en anglès) ho explica i ho ensenya:

Si pares la moto en un terra pla i prems el frè del triangle, la moto no cau. De fet, tot i portar cavallet, una nit vaig deixar la moto amb el fre de mà posat (en porta!) però sense aixecar-la al cavallet, només “frenant” el triangle frontal. S’hi va estar tota la nit i part del dia sense problema. Si l’emputxes, la moto bascularà cap al costat però tornarà a la seva posició inicial. Evidentment, com que és meva i l’estic pagant, l’emputxo el suficient com perquè no forci la caiguda… que no sé si cau.

En marxa la idea és que quan t’atures a un semàfor (o quan et faci falta) pots prémer el botó, i si la velocitat és inferior a 11 km/h i no estàs donant gas, es bloquegi. Al prinipi és tediós. Quan apretés el botó sona un pitu durant mig segon, i fins que no entens que el fre s’activa just quan s’acava el pitu pots tenir alguna sorpresa. Aquell mig segon és una eternitat.

Els primers cops quan prems el botó i creus que estàs bloquejat acabes fent un gir amb el manillar o frenant diferent i el cas és que la moto queda “torta”. En aquest moment la intenció de la moto és anar cap allà on apunten les rodes de davant (i si queda torta vol dir que “pesa” cap a un cantó). Si vols adreçar l’única manera és fer-ho com mai faries, perquè passa de ser una moto a un tricicle sense triangle i la manera de dirigir-la és radicalment diferent. El temps que passa entre que vols adreçar la moto, adonar-te que has de conduir diferent, l’inèrcia i el cotxe de davant parat, acabes frenant en sec, posant peu a terra i apuntant a qualsevol lloc menys endavant. Per tant, quan has de tornar a la marxa saps perfectament que la moto anirà a qualsevol lloc menys endavant. Ai.

Quan entens quan entra en joc el disc de fre del triangle (just quan acaba el pitu), les coses canvien. Abordes l’últim tram de frenada només amb la maneta dreta doncs a l’esquerra estàs prement indefinidament el botó de fre. Quan comences a escoltar el pitidu forces la frenada per fer coincidir-ho tot al moment just. Claves roda de davant obligant-la a quedar-se recta en direcció i aleshores ni cal que abaixis els peus a terra. El problema és quan ho fas tot malament… que ja passarà.

Com he dit fins ara l’acompanyant diu que va molt còmode. Però clar, aquesta Tricity pesa molt, i la veritat és que quan vas sol sembla que vagis acompanyat; per tant, quan portes paquet ho notes molt més, sobretot a baixa velocitat. Un dels primers problemes a solventar és el fre del triangle: ara la moto pesa molt més i el centre de gravetat està molt més amunt, cosa que fa que la moto caigui més ràpid, amb més inèrcia en parat i, per tant, incideixi més amb el disc de fre del triangle davanter. Has de ser més agresiu o just al contrari: parar com sempre i un cop parat i estabilitzada la moto amb les puntes dels dits, estabilitzar mecànicament la moto. Al final ho acabes fent d’ambdues maneres inconscientment. Però el què vols evitar de totes totes és voler començar una marxa amb les rodes de davant desequilibrades mirant al carril contrari i anant amb paquet. És obvi que per sortir dret i segur has de donar-li gas, i amb el pes de l’acompanyant, per entendre’ns, tens només una oportunitat.

Per la ruta vem optar per travessar Collserola per la carretera de Vallvidriera, travessar Rubí i resseguir la C-58 fins a Terrassa per acabar acostant-nos a Les Ribes Blaves (us ho recomano), tornar a la C-58 i pujar a Montserrat des de Monistrol. Els 300 cc de la Tricity es van mostrar poderosos amb paquet inclòs. La companya sap anar-hi i mai és cap molèstia, però volia veure si els 300 cc de la Tricity podien amb ella… i oi tant que poden. Deixant de banda que mai tindràs la sortida d’una MT (obvi!) ni que jo tinc les ganes d’apurar velocitat al màxim, tot és fluid i sensacional. Fins i tot els trams encorbats són plaenters acompanyat. Tant de pujada com de baixada. Jugava a favor la falta de rellotge, el no importar-nos quan i com arribar. I el llistó va quedar alt i digne. Evidentment, per carreteres amagades et trobes a moltes altres motos, les que et saluden i les que no, però que et passen totes! Tan fa, compartim espai i respecte. Avant-hi.

Després d’un dinar i una visita ràpida al monestir, ens perdem baixant. Baixem per la BP-1103 que ens hauria de portar a la N-IIa però trenquem per la BP-1101 i retornem per la BP-1123 per acabar a Castellbell i el Vilar. Totalment sols en aquesta volta (aparentment inútil) per tot tipus de carretera petita: rectes, corves, sorpreses… i tot amb eficiència i divertiment. Cafès de cul, i de Castellbell recuperem la C58 fins a Barcelona. És en aquest tram on trobo que, a més, arribar a 127 km/h de marcador (120 reals segons el GPS) amb paquet no és difícil ni tampoc sembla putejar la Tricity. El règim de voltes es situa prop d’unes 7.000 rpm, encara lluny de les 8.500 rpm màximes… I ja us dic que a 127 jo ja en tenia prou!

L’anècdota. He començat aquest post amb el tema del fre del triangle. Què passa si ho fas molt malament? Que pateixes. Perduts segurament per la zona de Les Ribes Blaves decideixo parar un moment en un apartat, amb terra de terra (no asfaltat) i m’agafa allò de: i si patino per la terra? Total que m’agafa certa acollonimenta i tardo en apretar el fre de triangle en el seu moment. És a dir, freno la moto en la seva totalitat però al centrar-me en el fre de triangle no poso el peus a terra en el seu moment, i per tant quan la moto ja està caient cap a la meva esquerra es quan premo el fre de triangle i se’m bloqueja el triangle deixant la moto a uns 20º caient a l’esquerra en parat i amb el meu peu esquerra fent de pota de cabra. La parella reacciona ràpid i baixa de la moto pel cantó contrari, ajudant-me a reendreçar la moto… però clar, fins que no m’adono que la tinc bloquejada ja podiem anar fent el panoli que allò no es movia, i mentre per un cantó la meva ment ja visualitzava el cantó esquerra de la moto fet pols per la caiguda, per l’altre intentava entendre què collons passava. I així va ser com la mà dreta va donar una mica de gas, perquè és una de les maneres de desactivar el fre de triangle, i de cop la moto em va fer cas i es va posar recte. No anàvem a caure, senzillament la moto feia el què jo li havia ordenat: parat i bloqueja el triangle de davant a una inclinació indeguda cap a l’esquerra. Idiota!

No es fan 1.000 km anant a Lloret i Montserrat, oi?

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre