A per l’A2!

El setembre de 2019 finalment m’apunto a l’autoescola. Seria el segon cop que ho feia, doncs al 93 em va tocar el de cotxe i ojalà en aquell moment hagués volgut treure’m el de moto (aleshores només hi havia una “A”). Vaig aprendre a conduir solet. De fet feia servir el cotxe d’amics (més grans) que ja en tenien i que em confiaven les claus mentre feien quelcom. A vegades s’estranyaven que creien que havien aparcat en un lloc diferent (ho sento, Tonye!!!).

Aquí mons pares van ser llestos i em van facilitar l’obtenció del carnet. I recordo que va ser in-extremis, doncs l’agost era no lectiu i no em veia aquell estiu sense poder conduir. Total que em vaig apuntar un dimarts per pujar el següent a aprovar teoria i l’altre a aprovar el pràctic. Com que ja conduia, només vem fer la pràctica obligatòria: la que ens va portar de l’autoescola a les Pistes, on es començaven els examens. Cap dels dos em va suposar cap nervi, encara menys trauma. Va anar tot rodat. Era normal, doncs, que 25 anys més tard no em fes cap mena de pot tornar a examinar-me.

Vaig apuntar-me a ZonaF després de consultar-ho amb diferents companys. Té el seu circuit propi d’obstacles i uns preus més o menys competitius. Tenia planificat aprovar-ho tot en un parell o tres de mesos… Encara avui, en el moment en què escrit aquestes línies, no tinc l’A2, aviat farà un any.

Treure’s la teoria va ser relativament fàcil, però em va caldre una segona convocatòria. Feia anys que no m’examinava de res i el primer dia van aflorar uns petits nervis. Allò de fer cua, allà a les aules de la DGT a La Campana, que semblen intactes des dels anys 80. Això sí, amb pantalles tàctils de antepenúltima generació i un “orden y mando” que em va estressar una mica. Total que vaig cometre cuatre errors, dos d’ells estúpids, sincerament. Per feina i per agenda, a la segona vaig aprovar-la sense cap error, ja més acostumat a aquell retorn a aules que no esperava (tot i que ja em direu quina alternativa hi ha). Tocava pujar-se a una moto de veritat. Però ja ens haviem plantat a mig novembre.

Els de ZonaF ténen el seu propi circuit d’obstacles a la Zona Franca (casualitat?). Demano 4 dies de pràctiques i pujar a examen. Els professors que hi ha allà són realment atents i estan per tu. De fet, el primer que em van fer fer és pujar a una Honda de 125 cc amb marxes i fer unes voltes només per fer-me amb el canvi. Va ser bufar i fer ampolles. La veritat és que pensava que seria més complicat, però segurament per ser conductor habitual de cotxe, l’únic que has d’esperar és el canvi de xip del cervell per “continuar” fent el què és necessari per fer anar aquella nova andròmina. Després et deixen pujar a la CB 500 i començar a practicar les dues pistes.

La de velocitat és relativament fàcil, i aprenent un parell de trucs te la fas teva ràpidament. Com que sóc dels que no li agrada córrer mai baixava de 22 o 23 segons, però el màxim eren 25 i per tant sempre he estat dins del marge (un 10% és més que suficient, no?). El difícil, per mi, va ser el dels conos. Però no hi havia més remei que fer-se’l.

La veritat és que fer-los els feia bé tots dos, però difícilment mai més de dues vegades seguides. Que soni la flauta. I vaig pujar… 

El primer que has de fer quan arribes allà és esperar-te. I no mola perquè vas sentit gent que surt de l’examen i diu que l’han suspès. Els que diuen que han aprovat, no saps perquè, però no se’t queden impregnats a la ment. Vaja, que et fots nerviós. Un que ha posat dos peus (i el teu cervell vinga a recordar-se una i altre vegada que només pots posar un peu), l’altre que s’ha passat de frenada, l’altre que no sé què…

Els de Zona F ho tenen tot ben muntat i quan arribes et donen un número i així saps quan et falta. Recordo que feia una mica de calor… Però va ser una calor tremenda, insuportable, quan vaig veure com la companya que just tenia davant estampava la seva automàtica contra els protectors de pista i conseguia detenir la moto al vell mig de la zona de camions. Se’m va disparar el cor, casi al moment en què la senyora jutge de l’examen de la DGT em diu “procedeixi quan vulgui”. Ni les paral·leles. De fet vaig fer una tangent digne de recordatori, però ineficaç per aprovar l’examen. Els meus 2 m més cars de la història.

Amb la cua entrecames, demano dates i per compatibilitat amb la feina arribem a febrer. Redueixo les pràctiques a dues, fent-ne que una sigui just a primera hora del matí abans de l’examen. No sé si recomanar-ho o no, però a mi no em va anar bé. Em vaig obsessionar tant amb les paral·leles que és l’únic que vaig fer correctament. En la meva ment, a càmara molt i molt lenta, recordo superar exitosament les paral·leles i mentre el meu cos bramava d’alegria i jo somreia dins del casc, la moto topava inexcusablement contra el primer cono. Suspès.

Refer papers, demanar data… i arriba el confinament per la COVID. M’asseguren que tan bon punt sigui possible tot tornarà a ser “normal”, però fins i tot a dia d’avui, ple agost, no hi ha res normal. A la pràctica, m’oblido del carnet, per impotència i per temps. I arriba la Tricity 300.

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre