I arriba la Tricity 300

El dia 9 de març faig el meu últim concert, curiosament amb PortoBello, dels qui en sóc tècnic de so, a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm. No seria fins el 2 de juliol que tornaria a treballar, aquest cop per la Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. També el 9 de març dormia per primera vegada com a ciutadà de Barcelona empadronat al pis que, per fi, seria de la meva parella i meu. Bé, sempre serà seu.

El confimament (estricte) va ser divertit, i queda llunyà, la veritat. Van ser dies on vem començar a fer milers de webinars sobre tot allò que sigui so professional, vaig mesclar i remesclar desenes de temes per simple avorriment, bla bla bla. Com que tampoc podiem sortir de casa, el tema moto i A2 restava oblidat.

Tenia la sort que podia anar a buscar el meu fill a casa la seva mare cada setmana (anada i tornada) i ho feiem amb la Burgman. Era un plaer poder anar del vell mig de Barcelona al cor de Granollers sense casi topar-se amb ningú per la carretera. Els Mossos sí que estaven per allà, però ensenyaves el paperet aquell i era màgia. Era l’únic moment tranquil i diferent del confinament: poder agafar la Burgman i “motejar” 44 km sol i 44 km amb el fill o viceversa. Després el nano es va entossudir en venir a Barcelona amb el seu patinet elèctric, per tant també es va acabar aquest moment pel de conduir amb cotxe (que tampoc em desagrada). Alhora, com a ciutadà en ple dret de la ciutat, havia aconseguir poder baixar el cotxe del MNAC i poder-lo aparcar a la Zona Verda (pagant els corresponents 20 cèntims diaris). Ho tenia tot aprop. Fantàstic.

Però a mesura que el confinament es relaxa i fa millor temps, em retorna la idea de poder-me “escapar” de casa amb aquella Royal Enfield o amb la X-ADV (després en parlo) que tant re-començava a desitjar. Puto carnet A2 que se’m resistia!

Així és com de cop i volta, navegant per la xarxa sense gaire esma, em trobo amb la presentació a principis de juny de la Tricity 300 de Yamaha als professionals del sector. Pocs dies després apareixen les primeres cròniques a la xarxa, entre elles aquesta o aquesta altra. De fet em crec la crítica d’aquest vídeo. Com que tinc temps, m’els miro tots.

Era evident que la Himalayan acabaria caient pel seu propi pes. Probar i portar, encara que sigui només per circuit, la Honda de ZonaF amb marxes em va fer molta mandra. No eren un problema, però cada cop que tornava a casa dels examens fallits a pistes, on et deien que no érets apte per portar moto, amb la Burgman de 125 (automàtica amb variador, obvi) em sentia molt més àgil i còmode. Així vaig entrar al món del canvi automàtic DCT d’Honda. Feia temps que havia vist la Integra i m’agradava només pel seu canvi DCT, però em tirava enrera per la seva poquíssima capacitat d’enmagatzematge. 

És curiós, però la Burgman em va fer acostumar a dues coses avui per avui irrenunciables: capacitat de maleter (m’ho accepteu?) i l’estil scooter. Quan vaig a treballar m’emporto una motxilla The North Face de les grosses amb tot el què necessito. Amb la Burgman la deixo sota el seient i vaig més lleuger. A dins hi puc deixar els dos cascs (per quan vaig amb la parella o amb el nano a fer qualsevol encàrreg), els guants, els xubasqueros per si plou i els papers. Amb la Integra tot això desapareixia, a no ser que hi posés un baúl que, tot i possible, tampoc era lo ideal, creia. Però el meu desig va fer apostar per un altre model d’Honda, la X-ADV. Tot i tenir una mica més de maleter (però que feia imprescindible igualment un baúl), tenia l’altre característica que m’agradava: aquell to scooter. És una moto de massa-tot-terreny, amb capacitat per guardar un casc sota el seient i posar-li un baúl metàl·lic d’aquells xulos que feia que la broma pugés a més de 12k €. I tant me fotia en aquell moment haver de pagar 350 € més per fer-la compatible amb A2. És que tinc uns collons a vegades… De fet havia anat al concessionari d’Aragó per “reservar-la”, a l’espera de l’obtenció “inminent” de l’A2 (hahahahha… rieu!). Entremig el confinament de la COVID. Un dels problemes del confinament i sent servidor autònom és que de cop i volta has de tirar d’estalvis, i aquells 12 k€ comencen a ser cada cop una mica més difícils d’aconseguir.

La Tricity 300 ho cambiava tot de cop i volta. Era una Burgman grossa (dos cascos a sota el seient), molt més moderna d’estil, sense la deportivitat innata que aporta una T-MAX, i que m’agradava. Ai, no sé.

La X-ADV se’m feia grossa per anar per dins de Barcelona, però la Tricity 300 no deixava de ser una scooter més gran del normal. La X-ADV aportava un motor molt bèstia que havia de sacrificar durant 2 anys però pagar igualment, mentre que la Tricity 300 et presentava el mateix motor que la XMAX que tothom parlava bé. Però el canvi més bèstia era aquell frontal tan diferent.

Obvi que era diferent, perquè són dues rodes a davant. DUES RODES. Als pocs forus que s’ha parlat d’ella la major part de la discusió ha estat al voltant de si era o no una moto i, la veritat, la resposta és fàcil: segons la DGT, que és qui mana en aquestes coses, diu que és un CUADRICICLE. Tema tancat.

Però la sensació al manillar de la Tricity 300 era més impostant que inclòs la X-ADV, que ja de per sí és una gran moto. I això ho vaig saber perquè la vaig anar a probar.

Els de Yamaha Motor Center de Barcelona, al costat de casa, m’ho van posar fàcil. Vem quedar un dia i després de cuatre indicacions ens van deixar una moto per probar-la, la de la imatge, durant prop de 2 hores. Vaig passar-me’n una sol i una altre amb la parella. Va ser fantàstic, obvi.

Empapat de les crítiques que ja hi havien després de la presentació general a principis de juny, vaig entendre a què es referien. Era una moto que no era moto però que podia ser moto. Per mi va ser un salt enorme des de la Burgman, molt més que quan vaig pujar per primer cop a les Honda de pràctiques de ZonaF. Era una senyora moto, disposada a anar on vulguessis sempre i quan no fos a toc de gas i fre constant. Una moto xinu-xano. Vem fer més ciutat que res, però perquè era conscient que la faria servir més per dins de Barcelona que per fora. Va aguantar anar amb parella i pujar Montjuic sense veure ofegar-se el motor i tot i que sabia que seria adelantat per tothom, em donava la velocitat que creia suficient. Més enllà de Gran Via vem aconseguir posar-la fàcilment a 120 km/h, paquet inclòs, sense remor ni tristesa. Fins i tot ens va ploure una mica i la “sensació” era de seguretat. Com podia ser que dues rodes davant donessin aquesta sensació? O era fruit de les crítiques llegides? Em vaig trobar, tot i no ser un as amb moto -ni de conya-, fent amb la Tricity 300 coses que amb la Burgman ni de conya faria… però segurament tampoc faria amb la Honda CB de pràctiques. Ens en vem encaptritxar i la vem demanar. 15 dies després ens arribava la nostra nova companya… de color verd.

I què l’A2? I què el primer dia amb la Tricity 300? Què en fem de la Burgman? A la propera entrada, home.

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre