La primera sortida de cap de setmana: Cadqués

Les vicisituds d’aquesta pandèmia junt amb el sector on treballo (el d’esdeveniments) fa que estigui en perpetua alarma laboral i econòmica. Total, perquè no cal entrar en detalls, que vius al dia a dia, pendent del telèfon i el correu electrònic per si entra alguna feina (que ara mai entren), però també de manera impulsiva. I així va ser com divendres, de cop i volta, ens atrevim a marxar de cap de setmana a la Costa Brava.

La meva parella té una agradable obsessió amb Cadaqués, al més pur estil convergent. Fora bromes, li agrada aquella vil·la, la pau que diu que respira, les seves cales i sobretot el seu ser diferent. Total, que si diu que hi vol anar, doncs hi anem. I com?

L’economia mana i preferim anar-hi dues nits en comptes d’una, però per això decidim dormir en un B&B de Figueres. És d’aquells hotelets moderns, tots iguals, mig de plàstic mig correctes, que et fan les coses fàcils. Solen estar en polígons i, per tant, ténen serveis bàsics com Vienna, McPolles i d’altres coses que et faciliten la vida en cas d’emergència momentànea. A més, està a només 40 minuts de Cadaqués… Doncs anem-hi.

Pujo el baúl de 39 litres que vaig comprar amb la moto i defineixo clarament que aquells 39 litres són els màxims per a la sortida. De fet no cal massa: una muda, un jerseiet, el banyador, la tovallola. Contava poder posar els “patos” (és part de la nostra afició), amb les ulleres i el tub però també amb el traje de neoprè sota el seient, i deixar la roba (tovalloles, banyadors, mudes, etc.) al cofre de darrera. Hi cap perfecte!

Sortim de Barcelona a les 19:00 h… massa tard. Agafem la C17 fins Granollers i d’allà la C-35 que va paral·lela a l’AP7 (a 90 km/h, més que suficient, i uns 20 € menys de peatges). Tot va bé fins que es comença a fer de nit. Ens trobem just a Riudellots i salto a l’A-2, que a la pràctica en aquell tram és idèntica a l’AP-7. Vol dir portar la moto a 100-120 km/h (amb tot el pes, volum i tal… i cap problema), a les fosques i amb fred. Molt fred.

Anem amb jaquetes de moto d’aquelles de tres capes i si sortint de BCN ens pensàvem que amb la configuració d’estiu seria suficient, la veritat és que caiguda la nit, ennuvolat i tal hagués estat bé posar-se un jerseiet. Ella ho fa, jo no en portava. El tram entre Girona i Figueres el faig per la N-II i arribem a l’hotel just 2 h després de sortir de BCN. Bé, de fet, 2:30, perquè parem en una benzinera a omplir dipòsit i aprofitem per re-entrar en calor amb un parell de cafès.

La moto es comporta com esperava: d’arrencada lenta, però velocitat constant, fins allà on el meu puny volgués (de marcador fins a 125 km/h, que érem 2, carregats i amb cofre). Fantàstic. De fet, de nou, els límits eren els nostres culs. Pot ser hauré de demanar el seient extra que s’ofereix amb la Tricity 300. 

Parlant de seients, m’adono que el que ve de sèrie amb la Tricity 300 és exactament el que venia de sèrie temps enrera amb la XMAX 300, que van canviar a un de millor per ser dur i poc còmode. Deurien tenir estoc de sobres o voler abaixar una mica el preu i el que diuen que funciona (el que monta de sèrie ara per ara la XMAX 300) val uns 289 € més… Serà bona inversió?

Un entrepà-sopar al Viena i a dormir… l’endemà pugem a Cadaqués. O baixem. O pugem i baixem.

No hi ha més de 40 minuts i la veritat és que com que la idea no va ser original acabes fent el temps que tothom fa… és a dir: hi ha trànsit un cop passat Roses, i acabes anant a la velocitat del primer. La carretera ja és prou coneguda, segura però divertida. Passem el dia a Cadaqués, disfrutant de les seves cales i ambient. De fet, amb la moto tens la sort de poder aparcar on vols, ja que és més fàcil col·locar a qualsevol lloc una moto que un cotxe. Només arribar vem decidir (re)esmorzar davant del mar, en un d’aquells bars amb taules a la platja al centre del poble: la moto la teniem aparcada a menys de 5 m. I a les cales el mateix: un petit forat, allà es queda.

Vem decidir sopar a Cadaqués i tornar de nit a Figueres. De tornada em vaig adonar que tinc els llums de “creuament” molt alts. Ja m’havia passat el dia anterior, de nit, que algú em feia llargues… Hauré de portar la moto al taller perquè les regulin.

Diumenge el temps es complica, segons Meteocat i similars; però s’ha d’aprofitar el dia. Pensem amb Tossa, amb una visita llampec a la Platja Menuda que dies enrera (de fet el primer “llarg” amb la Tricity va ser justament allà) la meva companya disfrutava. La idea és atravessar tot l’Empordà per secundàries fins arribar a Sant Feliu de Guíxols i d’allà vorejar la costa fins Tossa, però l’alçada de la Bisbal comença a ploure una mica. Li tinc molt respecte a la moto i més quan hi ha aigua, i encara més quan vas carregat. Ni tan sols he fet cap pista de terra que diuen que la Tricity 300 s’hi comporta bé. Encara no estava segur de fer aquella sinuosa carretera entre Sant Feliu i Tossa, per tant decideixo atacar Tossa per la carretera que travessa el Massís de les Cadiretes, vaja, per la carretera més coneguda. Per cert, la C35 sembla en alguns trams una autèntica autopista (allò pensat per no foragitar el turisme de cotxe).

La pluja ens dóna una preciosa treva soleiada a Tossa que permet que la companya disfruti bona estona de l’aigua (jo em retiro al meu tradicional cafè amb llet i piti) i dinem en una pizzeria del centre, un centre bastant buit, per cert. Arranquem la tornada, ara sí, repetint la carretera de les 365 curves, la que et porta de Tossa a Lloret de Mar i d’allà ens enganxem a la Nacional II fins a tocar de Barcelona, perquè a Badalona ja no cal tanta tonteria i amb la C-31 i la Ronda arribem segurs i secs a casa.

La NII per aquest tram té de tot i té de res. Pot ser perquè és d’aquelles carreteres que hem fet sempre, amb cotxe, amb tren i ara en moto, que ja no et sorprèn. Perquè vorejar una costa dividits per la via del tren i per aquelles ciutats-turistes buides d’encant ja no agrada… o si més no a nosaltres. Pot ser hagués valgut la pena tornar a la C35… no ho sé. 

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre