Me la compro

Que què faig amb una Tricity 300? Doncs simplement passar-m’ho bé. I perquè aquesta secció mig oculta de bloc? Doncs perque aquesta és una (merda) d’història que comença quan deuria ser adolescent. 

Nascut als mitjans del 70, com tota jovenalla que fa els 15 o els 16, vaig tenir un moment en què aspirava a tenir la meva pròpia moto i aquesta no podia ser cap més altra que la Derbi Variant. Recordo que a un dels meus amics, de nom Óscar i un any més gran que jo, el dia que en va fer 16 son pare li’n va regalar una. Mai més ens vem tornar a veure.

Era la moto (motoreta) del moment i significava un salt significatiu en el tediós camí de la pubertat. Però jo no el vaig fer. Tan ràpid com vaig desitjar tenir-ne una, vaig entendre que ni mon pare estaria pel detall ni tampoc havia donat la turra a casa com per ni tan sols pretendre desitjar-ho. Una fantasia de minuts. I es va acabar el 17 d’agost de 1.990, el dia que feia 16 anys i que no recordo què em van regalar, però una Variant evidentment que no.

No va ser una decepció en cap cas, doncs jo mateix em vaig fer i desfer l’engany. En realitat la meva adolescència va girar per altres camins, deixant enterrat casi de per vida el tema de ‘la moto’.

Van passar els anys, molts. Vaig acabar els estudis (amb la tempesta que no pertoca aquí explicar), em vaig casar, després divorciar i ajuntar-me amb una altra i viure a 900 km de casa… Tampoc entrarem per aquí. En resum, que la meva actual parella viu a Barcelona i, clar, aquell irreverent marrec de Granollers que sempre havia dit que mai acabaria visquent a Barcelona, acaba visquent a Barcelona.

I què és Barcelona? Doncs durant anys, des de la llunyania que representa viure-hi fora, és la ciutat de passeig, però també de les oportunitats (estadísticament és així) i on treballava de tant en tant. Odiava la ciutat per la feina, perquè està pensada (i encara ara més) per no viure-hi amb cotxe, però clar, un tècnic de so com servidor que arriba el primer a la plaça i en surt l’últim significa que no té oportunitat de gaudir del magnífic i eficient transport públic i que, per tant, s’esclavitza al cotxe: cues, problemes per aparcar, inversió en pàrkings, bla bla bla. Barcelona era bonica per anar-hi a passejar, és a dir, casi mai.

Però la vida t’ajuda a entendre les coses i em veig dormint a casa la meva parella dia sí, dia també. Tot i que tardaria entre 5 i 6 anys a arribar a empadronar-m’hi, era fàcil veure que el desig per una motoreta tornaria més d’hora que tard a sorgir dins meu: coses que passen a Barcelona, gràcies en part a en Maragall.

Per raons de feina que aquí importen poc, la rutina era moure’s per Barcelona en hores diferents a les normals i de tant en tant moure’s fora de la (gran) ciutat. Dins de la ciutat, fer-ho en cotxe era i és impossible (o tremendament car) i en transport públic una pèrdua de temps i de diners, també (per allò dels horaris i també per certa higiene). Mentre molt al fons retornava el desig per la motoreta, em tiro de cap a llogar aquestes motos elèctriques que tant de moda estan per la ciutat, en concret una eCooltra

Per anar ràpid, aquestes cosetes fràgils les pots llogar per minuts a través d’una APP per a mòbil. Tardes una miqueta a donar-te d’alta (que si el DNI, que si el carnet de conduir…) i com que en realitat són ciclomotors, amb el B de cotxe en tens prou. A mi conduir sempre m’ha agradat i he arribat a fer autèntiques bestieses, sovint per raons laborals. Casi podria dir que he conduit per la majoria de continents del món, però en especial m’he fet Europa de punta a punta algunes vegades. Em considero persona segura al volant, però clar, què he de dir? Ara bé, què tal això d’anar en moto?

En realitat l’eCooltra era la primera moto (ciclomotor) que he agafat mai més de 5 minuts. Amb 44 anys, entrant per la Gran Via amb aquest casco jet de paper de cartró i una “màquina elèctrica” que ni fa soroll ni accelera més enllà dels 46 km/h fa certa fresa, per insegura. Però suficient, en realitat, per la majoria de situacions de la ciutat.

Sincerament, el problema no era la (poca) qualitat de la moto elèctrica, ni la seva falta aparent de seguretat o el què poguem dir, sino l’econòmic. Em veia fent un gasto mensual de poc més de 50 € i això em tirava enrera. Però el problema més complicat n’era un altre: de casa al cotxe.

Ara visc molt aprop de plaça Espanya. Si una cosa té Barcelona, i més ara amb la Colau i la seva troupe, és aquesta dura i irracional batalla contra el cotxe. Entenc (i de fet comparteixo) que hi ha masses cotxes, però ningú recorda que hi ha gent que realment el necessita. Per feina em puc veure a les 4 de la matinada en un descampat al mig del Priorat… com torno? No agafaré el cotxe per anar de casa a plaça Catalunya, ja que hi puc anar o a peu (no deixen de ser més de 10 minuts xinu xano), amb transport públic o amb la eCooltra o qualsevol altre sucedani, però a vegades per feina entre maletes i trastos tampoc és factible. Però on deixo el cotxe? A Barcelona és un luxe trobar una plaça lliure i gratuita per aparcar-lo entre setmana diürna aprop de plaça Espanya, que és on viu la parella. De fet l’únic lloc accessible és, per mi, allà dalt al MNAC. Hi ha 20 minuts de baixada caminant, o 35 de pujada, que fa molta pujada (i sort de les escales mecàniques, quan funcionen). Ja m’anava bé: aparcar allà dalt, i moure’m per la ciutat amb la moto de lloguer. 

Hi ha dies, però, que trobava a faltar que les eCooltra arribessin fins al parking del MNAC. Aleshores seria sensacional: agafaria una elèctrica de lloguer fins al cotxe, i després aniria a treballar. En aquell moment no era possible, per tant sempre em tocava caminar. I fer-ho de tornada a les 5 del matí, a mig hivern, no era gaire agradable. 

Si sumem aquestes tonteries (de fet no espereu llegir aquí res més que tonteries) i una mica d’economia estúpida més aquell desig incípid (que sona més a excusa que a res, tot sia dit) de voler tenir una motoreta pròpia i sentir-me, ara ja amb 45 anys, un Jeams Dean caducat (molt caducat), arriba de cop l’impuls de comprar una moto. I va arribar ella.

Una Suzuki Burgman de 125 cc del 2008 més o menys. La vaig trobar mig amagada a un concessionari de cotxes i motos de segona mà al mig de Barcelona. Em va costar 1.000 €, canvi de nom inclòs, però no li funcionava ni l’indicador de temperatura ni el del nivell del dipòsit de benzina. Havia de posar el contador parcial sempre a 0 i no oblidar-me que cap allà els 250 km havia d’anar a repostar (per sort, durant els dos anys exactes que l’he tinguda, mai m’he quedat penjat). Al contador de km total deia 65.000 km aproximadament, però després de comprar-la quedava clar que passava dels 100.000 km (tarja d’ITV). Va arribar a casa un juliol de 2018. I tot va canviar.

Com que és de 125, seguia podent-la portar amb el carnet B. El salt a l’eCooltra a aquesta va ser espectacular. El primer carrer que em vaig trobar va ser Aragó i ni de conya em veia capaç de sortejar els cotxes. Pero es feia fàcil de portar i, sobretot, era molt còmoda. Al segon o tercer dia em vaig atrevir a anar de Barcelona a Granollers amb el meu fill de paquet! I em sentia un moteru més! (Rieu cràpules, rieu).

Els amics que portaven moto em van avisar aviat: voldràs portar quelcom més gran i et treuràs l’A2. Vaig tardar un any i dos mesos en atrevir-m’hi.

El primer any m’el vaig pendre molt tranquil·lament. Començava amb la Burgman i tot i que queien alguns plàstics de tant en tant, m’atrevia a fer petitíssimes excursions, bàsicament, de la casa de Barcelona a la de Granollers. Són 44 km clavats i per la nacional (C-17) anava agafant seguretat. Però era perfecte per a dins de Barcelona: arribava porta a porta, la majoria de vegades, sense gaires esforços i amb consums de 3 l/100 km i casi cap més despesa (quan amb el cotxe el consum és més del doble, més temps i més difícil aparcar). De fet en els dos anys que l’he tinguda no he canviat l’oli (perquè no tocava) i l’únic cop que la vaig portar al mecànic va ser per passar la ITV perquè sembla ser que em vaig pulir una pastilla de frens. 

Segurament per l’edat i la manera de com sóc, amb 44 anys d’aleshores, em vaig forjar una manera d’anar en moto diferent a la que molts podrien tenir. No m’afanyava la velocitat, ans al contrari. De fet, encara avui defenso que el pitjor enemic d’un motorista (si és que anant amb una Burgman 125 se’t pot considerar motorista, que ja sé que és que no) és un altre motorista. La majoria d’ensurts que he tingut han estat per culpa (o causa) d’aquells kamikazes que també van en dues rodes (majoritàtiament altres de 125 cc). I sí que mola molt poder filtrar la ronda o als semàfors, però també reconeg que la meva vida no li va de 5 minuts.

Algun dia agafava la Burgman per anar a fer un vol més enllà de Granollers, però la veritat és que no massa sovint perquè em feia molta mandra fer els 5 o 10 km de rondes per sortir de Barcelona. Sí que aprofitava per anar del punt A al B passant per C simplement per disfrutar. 

I un dia m’enamoro d’aquesta cosa extranya:

És la Royal Enfield Himalayan, una moto de 400 cc que no té ni velocitat ni és pedigrí en res. Una rara avis de Royal Enfield que s’ha fet molt popular sobretot al seu país d’origen, la Índia, però que semblava feta per mi. 400 cc que no permetien que ni tan sols es superi els 120 km/h, però que no són problema per mi perquè normalment respecto els límits de velocitat i no m’agrada córrer . Un par newton molt alt que assegurava poder amb mi, amb la parella i amb la motxilla que poguessim mai portar ni que sigui per anar a buscar bolets. I una àmplia gama d’accesoris, sobretot alforjes i baúls, que compensarien la falta d’espai que ara disfrutava amb l’enorme que hi ha sota el seient de la Burgman. I tot això a un preu assequible… i en negre.

L’havia anat a veure al concessionari de la marca a Barcelona un parell de vegades i en alguna fira. Fins i tot, per feina, havia estat a centímetres del propi Vinok D Kasari, CEO de la marca. I? Bé, una casualitat, però vaig estar temptat de dir-li: “ei, que em compro una Himalayan de les teves!”. Sí, hagués fet el ridícul.

Ho tenia tot planificat… menys el carnet. Doncs un altre dia parlem del carnet.

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre