Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la Mercè/BAM d’aquest 2020. Estava cansat, doncs feia mesos que no treballava físicament com el dia anterior. És l’excusa? No ho sé. Només sé que anant de casa a la Casa de l’Aigua (Trinitat Vella) per seguir la feina, un trajecte de poc menys de 20 km, al tram de Gran Via que coincideix amb les obres de plaça de les Glòries… s’em cau la moto a terra. PIM PAM,  tu.

Es posa el semàfor en vermell i freno com sempre. Però la moto cau irremediablement cap a la meva dreta. En càmara lenta, recordo. No havia premut el botó de fre de l’estabilitzador, doncs no ho faig sempre si crec tenir la situació controlada. No sé perquè però el cos no em va respondre… bé, ho va fer però massa tard. És com si el peu hagués entès que havia estabilitzat la moto i que no calia fer de trípode… Mentre la moto queia reaccionava, això sí, bastant bé: conscient que cauria a terra, el millor no era adreçar-la (ni de conya podria, són 250 kg!), però sí evitar mals majors: res d’accelerar, res de bloquejar la direcció del tricicle en aquell juts moment i a acompanyar-la al seu definitiu estat de repòs caigut! El motor de la moto es para, s’encén l’avisador de falla mecànica i… el semàfor es posa en verd. A mà dreta cotxes, darrera cotxes… a mà esquerra les jerseys grogues que limiten les obres de Glòries. 

Ningú m’ha ensenyat a pujar una Tricity. Sí una moto de 500 cc, a l’autoescola. No sé com fer-ho, perquè els centres de gravetat són diferents (per lo de la tercera roda). Busco la complicitat d’algun conductor, sobretot els més propers que m’han vist fer el gilipolles… o bé no miren o bé ja són a Badalona! Els primers clàxons… Impotència, però tranquil·litat meva. Em preocupa més arribar tard a la feina i putejar els meus companys que no aconseguir redreçar la moto.

Un altre motorista. Para tranquil·lament la moto al carril del costat, a la meva dreta. Pota de cabra. No em dirigeix paraula: simplement m’ajuda a posar la moto d’empeus. ‘Estàs bé?’, em pregunta. “Sí, sí. Moltes gràcies”. Entre mig més clàxons. Amb la mateixa parsimònia puja a la seva Suzuki, treu la pota de cabra i segueix el seu camí. Gràcies company. 

La moto en vertical, però amb l’avís de motor encès. No respon. Però n’he après, ara. Sord als constants clàxons dels idiotes conductors, estabilitzo la moto, poso frè de mà i la paro per tornar-la a engegar, a veure si el “check” que fa resol la situació. Més clàxons, els primers improperis. Decideixo que si l’avaria es solventa, sortirem; i si no, emputxaré la moto cap a la zona de vianants… però primer cal resoldre la situació. Fa el “check” i… s’engega. Agraeixo la paciència dels idiotes amb el dit del mig ben amunt. Gràcies per la paciència.

Dues rascadetes. Només dues. Una a la maneta de fre de la dreta i l’altre a un dels plàstics laterals frontals. Potser també una de petita al silenciador (bé, al protector tèrmic). Sembla que la moto respon igual de bé que abans. Res sembla haver-se fet malbé. Pot ser la fredor en acompanyar-la a que caigui amb dignitat i senyoria ha salvat la papeleta. La primera caiguda, sense cap problema… Uf.

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre