Petites rutes prop de Barcelona

Fer els 1.000 km de rodatge en menys de 15 dies és totalment factible. Just escric que tinc la moto (o com li volgueu dir, sentiu-vos lliures) a la revisió, no he gosat preguntar si era el primer.

Sortir impulsivament qualsevol tarda i perdre’s. Però clar, visquent a Barcelona això vol dir arrossegar uns quants km de ronda, autovia, etc. Això em feia molta mandra abans amb la Burgman, però ara la cosa cambia. Et sents molt més segur a 100-120 km i ‘creus’ que vas més ràpid. Així que de tant en tant perdre’s mola. És evident que no parlaré d’anar a Valldoreix per Vallirana o les Aigües, però sí d’un parell d’interessants. De fet de tres, perquè la primera que vaig fer va ser tremendament curta.

La primera va ser agafant la C-31 fins just als túnels i en comptes de fer la carretera de les costes de Garraf, surts a Les Botigues de Sitges i enfiles la carretera del Rat-Penat. Allò et porta de ple al Parc del Garraf, després de travessar una urbanització que sembla que decideixi qui pot i qui no passar. La carretereta és empinada, sinuosa i divertida. Pot fer molta mandra per molts conductors i suposo que per això estava relativament sol. Però als 10 km vaig fer mitja cua: era tan maco que ho volia descobrir acompanyat. Així que retorn enrera i dia tancat. 

Per la segona vaig fer servir el Wave per anar fins a Begues sense peatges (obvi), autopistes ni autovia. Al principi és curiós perquè per fugir de Barcelona et porta pels polígons del port i de l’aeroport i després et fa entrar a Gavà per pujar la BV-2041 fins Begues, passant per Bruguers. És una carretera que hi ha bastants cotxes i bicicletes, per tant a velocitat reduida i “anar fent”. Va ser per la posició del sol i del dia que el paisatge era preciós. Un cop a Begues, que sembla ser la destinació de tothom, vaig resseguir la BV-2411 fins Olesa de Bonesvalls però allà vaig trencar urbanització amunt cap a la dreta (no hi ha codi de carretera). Es travessa plàcidament les muntanyes d’Ordal, amb paisatges bonics però sempre al mig d’alguna urbanització d’aquelles parcelàries. Després del polígon Rigsal la carretereta t’escup a la N-340, i mentre creia que era moment de tornar a casa, em vaig llançar a pujar cap a Corbera de Llobregat (via BV-2421 per tornar  pel mateix camí. La carretera és una mica més ràpida i segura i així anava agafant soltura amb la maquineta. Per tornar et plantes a Plaça Espanya en minutets si agafes l’A2 i Gran Via.

L’última petita sortida és d’aquelles inevitables: de Molins de Rei fins Vallvidriera per Sant Bartomeu de la Quadra (BV-1468). Hi ha bastant trànsit i això fa que estiguis una mica venut a les bicis, als cotxes i a les altres motos, però sigui quina sigui la teva intenció de tant en tant hi ha rectes d’aquelles segures per deixar passar o adelantar a cop de maneta. Després a Valldoreix pots decidir si baixar o pujar fins al Tibidabo, retrocedir a Sant Cugat per les Aigües i camí de volta cap a casa.

Son petites escrucionetes que t’alegren una mica la vista i no depenen de llargs trajectes per “disfrutar-les”.

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre