Sense l’A2 i la primera sortida amb la Tricity 300

A principis de juny em truquen de l’autoescola i em proposen pujar a examen. Seria a principis d’agost i reservo alhora un parell de pràctiques a les seves pistes. Em trobo en una extranya sensació. L’adquisició de la Tricity 300 em fa estalviar l’A2 (es pot portar amb el B, el de cotxe), però tot i que seguiria costant diners, tenir l’A2 després de tant invertit no era mala idea. 

Haviem demanat la Tricity 300 amb l’extra d’un baúl posterior de 39 litres i l’estem financiant amb l’Easy Go propi de la marca dels diapasons (via Santander). Això posava sobre la taula què fer a tres anys vista. El finançament suposa una entrada assequible i unes quotes mensuals durant tres anys de menys de 150 €. Passats els 3 anys et queda un remanent de casi 4.000 € i pots decidir entre una recompra per part del concessionari, pagar tu el remanent i quedar-te la moto, o cambiar-la per una altra de nova (seguiries pagant una quota mensual). No saps què pot passar en tres anys, però entrava la possibilitat de voler saltar, ara sí, al món de les 2 rodes pures i entrava en joc tenir l’A2. Doncs anem-hi.

Pensava que tenia a favor el fet de no necessitar a curt termini l’A2 per tenir moto nova. De fet ja tenia moto nova i no em calia l’A2. En realitat, les dues pràctiques ‘sense tensió’ de moto al circuit tancat de la Zona F em van anar molt bé, segurament perquè “passava de tot”. Vem pulir el gir de 180º del circuit ràpid i assegurar una tècnica de visió per passar tranquil·lament les paral·leles. I arriba el dia d’examen.

Tornar a la Bàscula, sota un sol infernal. Has d’anar amb la jaqueta, el casc, el guants, els pantalons llargs, les botes que tapin el turmell i unes genolleres de seguretat, tot això sota un sol de justicia. Coses de ZonaF, ningú m’avisa que s’avancen horaris i arribo l’últim, textualment. Va ser arribar i moldre: firma aquí, posa’t l’equipament i a fer l’examen. Ni un piti de relax. Agafo la primera CB que em donen (podia haver-ne escollit entre 10!) i tiro metres avall fins a la primera proba, la d’aparcament amb motor parat. Probo mentrestant l’embrague (necessari pel control al circuit lent) però descobreixo que no m’entra la segona: segurament és que vas massa lent, penso.

No sé perquè, però tot i estar relativament tranquil, la primera proba, que és la de moure amb motor parat la moto en la L per aparcar-la sense trepitxar línies, va ser una tortura. La calor, la xafogor i de cop l’atac de nervis m’ho va fer passar malament. Crec que vaig arribar a la línia de sortida del circuit lent a 120 batecs per minut i suant la carn salada. Però ho havia de fer. “Procedeixi quan vulgui”. Em prenc el meu moment per tranquil·litzar-me i… nem-hi!

Vaig passar les paral·leles i els primers cons amb bastanta seguretat, però just a l’últim no ho veig clar i decideixo posar un peu. Ho faig tranquil·lament, perquè sé que és l’últim i preferia assegurar la sortida ràpida que no pas caure o tocar el cono. Quan surts dels conos tens uns metres que has de sortir llançat amb primera, posar segona, arribar a uns 30 km/h i de cop frenar dins d’un minúcul recuadre. Aconsegueixo sortir bé, però efectivament no m’entra segona i quan torno a tenir el control ja és moment de frenar en sec. El jutge o com es digui em diu que passi al següent circuit, el ràpid: senyal que he aprovat el primer.

Torna l’atac de nervis i angoixa. M’atabala el tema de la segona velocitat, però no puc fer res. Quan em diu que procedeixi tiro endavant i reso perquè m’entri. És una sortida ràpida i sencilla, has d’aconseguir posar segona fins just als cons ràpids… però no m’entra. Faig un amagat amb l’embrague i gas per mantenir-me en primera, però clar, tota la velocitat que he pogut guanyar la perdo al fer els conos amb embrague i en perdo més quan a la volta de 180º només tinc primera. La sortida al 180 amb primera és fàcil però al no poder anar amb segona decideixo “llançar-me” a l’obstacle en pista amb el control de l’embrague, cosa que fa que sigui una mica més fàcil que de costum (el fre motor ajuda moltíssim), però lent, tremendament lent. Intento recueprar velocitat a la sortida de l’obstacle, però he de frenar. Ho acabo, i em salta el cor: “ho he fet!”. Doncs no, el marcador diu 25,18 s. Suspès per 18 centèssimes.

Emprenyat casi llenço la CB als peus dels professors de l’autoescola que, evidentment, no entén perquè no m’entrava la segona. Tal com sóc, decideixo que és culpa meva i que ja ho probarem. No sé perquè, encara avui no m’han contestat de l’oficina… No tinc l’A2. Encara. Els de Zona F sembla que els sui tot quan ja t’has gastat bastanta pasta…

Em vaig frustar molt. I més no pas pels 0,18 s de més que em van suspendre, sino perquè vaig fer el ràpid amb unes condicions paupèrrimes i “només” vaig perdre 0,18 s. No sé, pago molt perquè les motos estiguin bé, i que no em vinguin a dir-me que tenen personalitat pròpia (quan una mateixa moto la toquen desenes o centenars de persones). Malament. Em resigno i torno a casa, aquest cop, amb una Yamaha de 300 cc i aquella sensació que no sóc vàlid per portar una moto de “gran” cilindrada.

A tot això i paral·lelament faig els primers 1.000 km de la Tricity 300. En menys de 15 dies des de que l’estreno. De fet, ara que ja té una mica més de 1.000 km estic a l’espera que dimarts pròxim pugui entrar al concessionari per la revisió.

Medeixo 1,74 cm d’alt i no arribo a terra amb els peus plans sobre la Tricity 300. Només les puntes dels dits. La moto pesa més de 250 kg i es noten i molt en parat. D’acord que vinc d’una Burgman que pesa 70 kg menys i és més baixa, però no té comparació. Per sort, la Tricity 300 té un botó a la pinya esquerra que et permet bloquejar el sistema basculant de les rodes del davant i, si ho fas bé (en parlarem) et permet estar sobre la moto, en parat, sense posar els peus a terra. Costa trobar-li el truc, i és quelcom necessari d’entendre per bé i per mal! Sobretot per mal!

La sensació al manillar és de moto gran (ah! tens experiència en motos grans, sapastre?). Em recorda quan pujava a les GS o a la X-ADV, sense tenir just davant l’enorme dipòsit de combustible de les primeres. És una sensació que es reforçarà el dia que torni a agafar, ni que sigui un moment, la Burgman. La parella o acompanyant (de moment només ha pujat la parella) hi va molt còmode, i més amb el respaldo extra que suposa l’adició del baúl. Assegut és una scooter, és a dir, vas com si estiguessis assegut a la cadira del despatx, sense abocar-te cap endavant. A diferència de la Burgman, encara no he trobat la postura que em convidi a estirar les cames endavant, curiós.

Però vull probar-la més enllà del què el primer dia vaig fer quan la vaig recollir. Així que el primer dissabte (menys de 48 h des de que la tinc) aprofito per anar de Barcelona a Tossa de Mar per nacional, on la parella havia anat amb una amiga amb bus a passar-hi el dia: anirem a fer el cafè junts. 

La part de nacional és reconeguda per tots i bastant fàcil. Sortint per Gran Via de Barcelona i després de Badalona, pots baixar a la N-II i anar tranquil·lament fins a Lloret de Mar. És una via aborrida però tranquil·la, gens sinuosa, ideal en aquell moment per agafar-li pols a la moto. No és velocitat, però té certa gràcia si apretes bé el gas, tot i que estant en rodatge, no n’abuso massa. El problema és que has de saber-la portar a velocitat baixa (per sota de 15 km/h), que és quan es nota el seu pes i molt. No filtro massa perquè no em fa falta, però vaig molt còmode. Començo a creuar-me amb mirades d’altres motoristes, la majoria despectives tot sia dit; però també hi ha qui et saluda. Sóc dels que va segur i, encara que a 30 graus de temperatura, sempre vaig amb casc (obvi), però guants i en aquestes sortides amb la jaqueta de moto. De cul sembla una XMAX, però per davant la novetat és l’estrella. De fet, a l’alçada de Blanes em creuo amb una altre Tricity 300… no ens saludem. Vaja.

Curiosament, de Lloret a Tossa passes per una carretera (GI-682) de curves coneguda com la de les 365 curves, que és el mateix tram que van fer servir aquells periodistes a principis de juny per probar per primera vegada les Tricity just arribades al mercat. Per cert, em va comentar el del concessionari que s’ha trencat estoc i fins febrer no en vindran més. Vaig tenir la sort d’anar sol en aquell tram i vaig disfruat moltíssim. Sense buscar l’alta velocitat, la Tricity engulleix molt bé les curves. Es tomba tal i com vols i tot i que diuen que fins a 45º, en el meu cas mai vaig arribar-hi (doncs suposo que hagués avisat!). Rapideta i segura, molt segura. Cada cop agafava més seguretat i entenia les particularitats de la Tricity 300.

Per exemple: té tendència a voler-se quedar recta. El sistema que fa servir a les dues rodes de davant està format per un triangle i uns amortidors. En una moto normal l’amortidor fa cas a la vertical de la moto, però en aquest tricicle les dues rodes de davant busquen o forcen tornar el triangle a la seva posició natural: la horitzontal. El contravolant funciona prou bé, però has de fer una mica més de força perquè et faci cas, una força (gens especial, que quedi clar) que has de mantenir perquè sino la moto demana anar recta (en vertical, no parlo de direcció endavant). Per tant, es comporta com una moto normal? No, però aprop. És acostumar-s’hi però també necessari tenir-ho en compte.

M’agrada molt, però, quan vols tancar més a mitja curva. Deixes gas un moment i clar, la moto fa el contrari del què vols, però curiosament si frenes una mica amb la maneta de la dreta la suspensió torna a funcionar a favor teu i pots tombar el necessari per endreçar bé la corva. Tot això, però, a una velocitat lenta, perquè com dic a mi córrer no m’agrada.

Arribo a Lloret i faig el cafè amb la parella i la seva amiga. Toca tornar a casa, però ho faig anat de Lloret a Vidreres per agafar la C-35. Evidentment, fins Vidreres hi ha cotxes i tot es torna plàcid, però la C-35 fins Sant Celoni és divertida de fer, tornant a pendre el pols a la maquineta sense complexes. La moto respon i ho fa bé, convertint la ruta en una divertida tarda.

El seient és cómode fins a un punt. Suposo que tot va de culs i a mi cada parell d’hores se’m convida a fer un cafè. Quants de cafès vaig fer.

Arribats a Granollers, tiro cap a Santa Eulàlia i d’allà pujo a Sant Feliu de Codines però per Bigues i Riells, una altre pujadeta de curves tancades i divertida. A la pujada a Sant Feliu, que si més no fa anys es feia servir per fer curses legals de baixada, és fàcil trobar-te amb motoristes de cuir pujant-la més ràpid. Aquests són els que m’agraden, perquè si et respectes cadascú pot fer el seu camí sense entorpir-se més enllà d’una corba. Arribat a Sant Feliu em descomprimeixo baixant a Caldes de Montbuí, amb el corresponent cafè i baixada a Barcelona vía C-59 i C-17. Molt content. Sis horetes ben invertides.

Com es comporta la Tricity 300 amb paquet (la parella) i una ruta una mica diferent? Ho veurem.

Les crítiques a la Tricity 300

Fa molt que no escric i ha estat perquè en certa manera hem tornat a una nova realitat laboral, tremendament estranya. El fet és que

Moto a terra!

Entrada curta. Perquè m’enrecordi. 24 de setembre a les 9 del matí. El dia anterior vem estar muntant l’equip per un dels escenaris de la

1.000 km en tres dies amb la Tricity 300

Un dels principals motius d’agenciar-me una moto, sigués quina sigués, era poder compatibilitzar millor la feina amb els trajectes. Sóc tècnic de so i sempre